Al tombant del camí

Al tombant del camí, un campanar i una esglesia. Al darrera, el cementiri ;  al davant, l'hort del rector, sota la font i la bassa. 

L'hort sense rector, la bassa buida i la font, d'aigües contaminades. El cementiri, creixent.

Abans del tombant, el mas i els camps.

Endreçats d'infantesa, la masovera torna cap a l'era, el farcell ple de primavera, de pluja, de fred i tions cremant vora terra.

Sol a l'estiu, marinada i rajols sota els peus nus. Les gallines sota el terrat i al balcó, uns ulls que s'estimen. Els avis prenent la fresca , les portes obertes i les olors de la figuera.

Ara veus estranyes. El meu país era tant petit...sembla que s'ha fet gran de cop. 

Però això és el temps, em diuen.

Esperem la nit, doncs, la nit de l'esperança, tot posant el nadó dins el seu bressol. 

El darrer acte de fe, al fer el pessebre, any rere any.

I l'alegria, al tombant del camí. 

                                               Bon Nadal

                         

Silas Marner

 

Vet aquí un full en blanc. Recordar-lo intensifica la noció del com, no del perquè ; els personatges, al Silas Marner – The weaver of Raveloe, l’anglès finalment llegit i entès més que suficientment bé per entendre’ls com cal – van apareixent al llarg de la novel·la de forma independent, afegint peces al trencaclosques que és aquesta petita comunitat rural enmig de la qual, el teixidor viu la solitud després de l’abandonament. A vegades, abans de sortir a escena, la veu narradora ja ens els presenta a través d’algun altre personatge ; d’altres, ens mostra una escena on el fil conductor de la història es trenca momentàniament : la conversa a la taverna abans que hi aparegui el nostre pobre protagonista per seguir-la, al final del capítol ; aquesta conversa ens porta a altres personatges encara pendents d’aparèixer, a la història de una casa, als fantasmes del passat. Entremig, la psicologia humana, molt propera en el com, al qual torno amb cert neguit, perquè porto llegit mig llibre i m’he trobat que l’escriptora – Eliot era un pseudònim  - em parla a cau d’orella amb la claredat de certs fets pensats sovint i mai reflectits amb la naturalitat del com sorgeixen en aquest llibre.

El com, doncs. Una línia argumental on no hi acaba d’haver linealitat, sinó on hi ha volgudes pauses, corbes en el camí per on es van descobrint nous horitzons dins la trama, la qual no deixa de ser un element més, gens principal però necessària. Com si fos una petita excursió per una vall on a cada moment en què es va avançant i es mira, ara enrere, ara endavant, tot canvia de perspectiva. Ni la vall  és massa ample ni el camí massa llarg, el que permet concentrar-se en els detalls, ser clarivident.  Una petita història explicada amb contenció i alhora una delicadesa pròpiament – i sense ser pejoratiu – femenina, riallera  a vegades però definitiva i letal en els seus diagnòstics, els quals dibuixa com qui demostra un teorema. Thank you, Mary Ann Evans.

Mentrestant, continuo amb el meu particular full en blanc. Suposo que amb l’edat, vaig configurant-me com un d’aquests personatges secundaris els quals se’ls retrata amb quatre pinzellades ràpides.

L'oracle

 

El pastor és un noi jove, deu tenir uns vint anys, potser menys. Té pasturant les cabres i les ovelles als camps de l’Espardenyera, força secs tot i que el bestiar menja qualsevol cosa, segons m’explica mentre agafa un tros d’herba  ben pansida. Jo m’hi he apropat a fer unes fotos amb la càmera, quan finalment s’han aturat . El ramat venia pel camí de la riera, tancant la jornada de diumenge ; travessaven les darreres pel pas de vianants que hi ha a l’inici el poble quan m’he adonat que al final, no era pas el pastor qui hi anava, sinó el gos del pastor, un mastí blanc alt i gros que les feia anar a bon ritme, fins anar a trobar aquell, a l’inici del camí de Can Petit, més endavant, entre dos grans camps que ja ningú llaura, ideal per la pastura. Al mig d’aquell, les guiava cap al més gros i pla, el de la dreta. Quan ja ha acabat de passar el ramat, he vist com s’allunyava a una de les puntes   i seia damunt unes roques, a descansar.

És llavors quan m’hi atanso, atret per unes garses petites, de plomatge blanquíssim, instal·lades damunt el llom d’algunes ovelles, posades com un adorn damunt una taula. Ho he fet a poc a poc, càmera en mà, fins a tenir-les a distància focal. Aconsegueixo retratar-les mentre segueixo avançant, fins al punt que, a una distància més que prudencial, a la que m’apropo més, arrenquen a volar. Llavors les segueixo en el seu vol i disparo encara unes quantes vegades més. Tornaran al cap d’una estona.

La tarda declina, les ovelles pasturen. Una altre tarda de diumenge. Només se sent el cruixit de les dents arrencant l’escàs aliment, i algun pet de tant en tant. La llum és ara ideal, amb el biaix que delimita millor les ombres sota els perfils d’or. Tot està tranquil. El xicot s’aproxima, amb el seu bastó de pastor, gruixut i corbat a la part de dalt, ideal per agafar algun cap quan calgui  ; em recorda al bàcul dels bisbes. De fet, ells també son pastors : “jo mateix faré pasturar les meves ovelles, i jo mateix les duré a reposar, diu l’oracle del Senyor “ (*). Aquest bastó, de fet ara que m’hi fixo, és l’únic que el delata : per la resta, vesteix xandall, texans i unes esportives, tot una mica vell, com jo quan baixo a l’hort ; no porta barret i se’l veu tímid. Quan encara és lluny li crido si molesto rondant per allí al mig, fent fotos. -No- em contesta- però sácalas guapas – afegeix mentre arriba al meu costat. Un gos petit el segueix, el complement ideal pel mastí gran. Aquest és gos d’atura, no sembla de pura raça, fa gràcia amb el pelatge mig cobrint-li els ulls ; tant un com l’altre semblen fets de la mateixa pasta que el seu amo, de mirada plàcida i concentrada en un horitzó alhora curt però profund, aliè al tràfec del mon, apartat però alhora segur, immutable.

Li pregunto pels ocells blancs, em confirma que son garzas. Ben blanques, em sorprèn de veure-les aquí, mig quilòmetre més avall de casa, quan mai he reparat en elles. Potser van amb el ramat, com aquells ocells que van damunt els rinoceronts per eliminar paràsits. O aquells d’altres que  es posen dins les goles dels cocodrils per neteja’ls-hi les dents. Sinergies. Aquestes garses ho deuen fer per alguna raó semblant. Després quedem en silenci, ell al meu costat mirant-me ara la càmera, ara les ovelles. Li ensenyo, li explico una mica el que pot fer, la capacitat de l’objectiu que porto, un 15-150 mm que s’allarga en quan l’obro una mica...em diu que ja poca gent fa fotos així, amb càmera. Li dic que segurament com ell, amb les ovelles. Somriu, fa un cop de cap... li costa de pronunciar bé totes les síl·labes i sovint talla les paraules, les allarga al final, se les estalvia ; de fet, segurament és més per com deu cridar al ramat durant tot el dia que per la pròpia solitud. M’ensenya un mòbil, li han donat no fa massa, és un android. Fins ara tenia un d’aquells con tapa queseabríaycerraba así, em diu repetint el moviment amb les mans buides. El gos se’l mira des de baix tot girant el cap mirant d’interpretar el gest. Li comento que potser ara estarà més entretingut, amb un telèfon com aquell. Em respon amb un altre gest, mentre mira a ponent, on el sol ja va amagant-se. Probablement no, segurament els pastors no deuen tenir perfil  a cap xarxa. El temps ? Ja ho deu saber només de mirar el cel i saber d’on bufa el vent. Música, notícies, pel·lícules a youtube ? Se’l torna a guardar i em pregunta com es canvia d’objectiu. Li ensenyo tot traient-lo. Obre els ulls, sorprès. Però de moment no en tinc cap més, son molt cars...llavors em fixo en l’anyell que volia fotografiar. S’ha assegut un moment. La mare em mira, com posant-s’hi bé. Els fotografio amb una bona llum, prou baixa per evitar un excés de resol. Li pregunto al pastor quan té. Em diu que ha nascut avui, pel matí. Ara el sorprès soc jo. Què dius ara ? Riu, mentre em diu que és ben bé així, que hay que ver la diferencia entre animales y hombres, con lo que nos cuesta a nosotros echar a andar. És potser la frase més llarga que li he sentit dir. I segurament la més filosòfica. Echar a andar...caminar té aquesta mena d’avantatges, que pots conèixer un pastor i que t’expliqui coses com que de la llana ja no viuen, que només els hi donen quaranta cèntims per quilo. No ho entenc massa, no son els jerseis de pura lana virgen força més cars que els de cotó o els de fibres sintètiques ? . En fi...que viuen de la carn, que un bon xai si que es paga bé i que ara, con los musulmanes , encara en venen més. Ja ho pot ben dir, menjar-se unes costelles com les que he dinat avui no és gens barat. I mentrestant l’anyell xucla llet de la mare sense saber del seu destí incert. No hi ha ovelles velles, ara que m’hi fixo. La història d’una ovella no seria com la d’un cavall.

S’apropa un home. Li diu al pastor que han vist unes ovelles sota el pont. Tranquil, li diu que sí, que ara les arreplegarà quan torni. A l’home se li veu que té ganes de xerrar amb ell. Aprofito per acomiadar-me. Em fa un gest i un breu somriure . Es posa  a caminar i les ovelles el segueixen. S’allunyen, l’home parlant i ell escoltant-lo. Deu ser entretingut ser pastor i anar escoltant-se la gent que viu en un mon tant diferent del seu. Podria escriure tot un llibre de tot allò que li expliquen.

Potser m’hauria de fer pastor.

(*) Profecia d'Ezequiel Ez 34,