Vaig
fer moltes fotografies. La càmera, al engegar-la cada cop que la treia de la
seva funda, m’anava avisant que havia de configurar el dia i l’hora. Jo no li
feia massa cas, anava veient i comprovant que aquelles sortien bé i quedaven
guardades a la tarja de memòria. Ja ho faria al vespre, com va ser. No hi vaig
pensar més. Al tornar a casa les vaig traspassar a l’ordinador. N’havia fet
moltes, en cinc dies. Després, sense comprovar si aquell les havia entrat
totes, vaig fer neteja de la memòria. És una cosa que no he fet mai, doncs
l’antiga càmera no m’ho permetia, les havia d’anar esborrant d’una en una ; amb
la nova hi ha una funció que permet fer-ho de cop. L’ordinador no m’havia avisat ;
la càmera tampoc. Només importa fotos amb dia i hora, per lo que totes aquelles
fetes aquell dia es van quedar a la càmera, juntament amb la resta. I al
netejar la memòria, es van volatilitzar.
No
em va saber massa greu per les fotos en si mateixes – la història de la
fotografia no se’n ressentirà pas – sinó perquè perdre aquelles fotos va ser
com perdre el fil de la història d’aquell dia, del recorregut fet a peu de
Prullans al Salt del Molí. La fotografia em serveix com em serveix l’escriure :
després d’anys de no veure-les puc
recordar al moment com vaig fer-la,
en quines condicions, on i com vaig arribar a aquell punt de pitjar el botó.
Escrivint, l’efecte és superior : en comptes d’escriure en paper, quan llegeixo
al cap del temps una excursió feta o una vivència o un pensament sembla com si
ho hagués fet sobre una pedra. Té un efecte sorprenent en la memòria del
viscut, com si em fos donat un cert do d’eternitat, que la sola vivència mai faria. És per això que ara, quan encara son fresques, faré una memòria
fotogràfica d’aquell dia, el qual, sense data ni hores, em fa l’efecte de que,
pensant-ho bé, va ser el millor dia-
possiblement l’únic de l’any passat- en què vaig desaparèixer del mon amb la
sensació de ser com aquell home que es va adormir sota un arbre més de cent
anys.
Prullans
és un poble encarat al Cadí, dins el seu Parc Natural, arraulit sota els
primers turons orientats a nord, per on els camins s’alcen ràpidament cap a diverses
valls enmig de bosc i pastures, per camins que porten cap a França. Avui faré
un tros de la ruta dels Bons Homes, dita també dels Càtars, la que va de Berga
a Foix. Un cartell me n’informa a l’entrada del poble, on deixo el cotxe en un
petit pàrquing que hi ha sota el conegut Hotel
Muntanya, avui convertit en el que s’anuncia com a spa-resort. De fora
estant miro la terrassa. Hi havia estat fa molts anys, la recordo ample,
enfront l’antic edifici de l’hotel, amb herba ben segada per tot el recinte,
esquitxat de para-sols i amb vistes
magnífiques a Bellver i al Cadí, molt assolellada. Ara hi veig herba artificial
enmig d’un espai més urbanitzat, com si el lleure s’organitzés en zones ben
delimitades, segons el que es vulgui, tot sense sortir del recinte : piscines
cobertes, jacuzzi a l’aire lliure, zona de jocs per nens... no es veu molta
vida a la resta del poble, en general, tot i l’hora i el fred . El casc antic,
però, queda una mica més enllà i les franges vermella i roja del GR em porten
ja de seguida cap a un camí rural que s’enfila en direcció Ardòvol. Un tractor
em passa pel costat, conduit per una dona, que sembla anar per feina. El
campanar de l’església toca quarts de deu. Fa força fred, tot i la tèrmica, el
forro polar i l’anorac. El fred però, és de fondalada més que d’estricte
hivern. Em fa dubtar una estona, el
necessari fins que el cos agafa temperatura ; aquest primer tram el camino de
pressa, a pas ràpid. Hi ha molt terreny en venda, antigues bordes i cases
abandonades, algunes de reformades, altres a mig fer. Segones residències.
Primera
foto del poble, en la distància adequada, ja mig lluny del cotxe- sempre em sorprèn
el lluny que queda el cotxe a poc que començo a caminar - ,després d’un quilòmetre i mig de pujada enmig de prats on
pasturen vaques. Una , ben a prop, ajaguda, em mira mentre faig la fotografia. Molt
tranquil·la, indiferent com ho son les vaques en el camp, em mira i jo miro el
meu reflex en els seus ulls, com si fos dins un zoom ; tinc la impressió de que
qui m’ha pres la imatge és ella, i la mastega tot meditant sense dir-me res.
Guardo la càmera i segueixo. El dia és gris, amb núvols baixos. Al poc, una
font, la font de Subirana, d’aigües
toves, amb poc potassi i sodi segons m’informa un cartell al costat del caminet
que hi baixa. Bones vistes, altre cop. El broc és lliure i l’aigua hi surt amb
ganes neta i clara. Bona i fresca, la tasto quan hi deixo caure la mà a sota mirant
de que no se m’escoli tota portant-la ràpid a la boca. Fotografio el broc i l’aigua
caient i penso que ja m’asseuré al banc quan torni per la tarda, per pensar,
potser, en com l’aigua s’escola entre els dits sense remei, com tantes d’altres
coses.
Com
un bon home seguint el seu camí, continuo caminant per la petita pista rural
asfaltada plena de pegats recents de quitrà i sorra, signe de gel foradant la
via, la qual va fent giragonses al meu
pas, voltant el relleu de la muntanya, mostrant-me un mas abandonat, mig
enrunat, voltat definitivament de bosc abans d’arribar a Ardóvol, ben a la
vista de fa estona, allí dalt, quatre cases orientades a sud , amb més camps i
vaques, més rural, més rude, menys cuidat i tot i així, segurament més
acollidor. Aquí dalt, el camí deixa el llebeig per girar a tramuntana : un
petit coll on hi ha una caseta d’aigües i on m’aturo per fotografiar un camp
tancat, a unes roderes de camí damunt l’herba enfilant-se fins a fondre’s amb
les parets de roca de la serralada, com si fos una pista d’enlairament cap a un
mon perdut o més aviat retrobat- aquell mon on certes àguiles hi fan de
missatgeres -, quedant difuminat en tons grisos i blaus, quan l’observo un cop
feta. Un rètol abonyegat pel anys, i que marca cap a Prullans amb forma de
fletxa, es deixa igualment fotografiar. Una vaca remuga alt, no sé si per
dir-me hola o passi-ho bé. Giro i continuo, encarant nord.
