Automàtica.32

 

(...)

Estries de llum, com les de pollastre. Crispy chicken strips seria una manera de començar un poema, com aquell dels mistos en aquella pel·lícula que es deia Paterson , on l’Adam Driver feia de poeta i de conductor d’autobusos, on es fixava en els petits detalls com feia el seu poeta de capçalera, en William Carlos Williams. Em venen els noms tots seguits deu ser per l’oxigenació excessiva del cervell, massa aire pur potser, massa pau i fins i tot una bellesa excessiva dins aquest silenci de matí assolellat on seria massa d’hora per llevar-me massa aviat no sé perquè però no, l’hora és perfecte i els noms i cognoms relacionant conductors amb actors i poetes i el rostre aquell de la dona estimada quan li pregunta si el poema és d’amor i li diu que si és per a ella sempre és d’amor i les estries de llum, les olors dels romanins florits i la pedra i el camí fins arribar a la carena sense nom recordat, i penso sinó posar-li el teu com ho feien els antics conqueridors de terres verges. I així, les paraules, brollant de sobte de forma natural dins el cervell mentre camino. Les tinc que recordar per escriure-les després, tanmateix estic lànguid, quantes coses es solucionen dient tanmateix o alguna cosa així cantava Antònia Font, i el poema del gat amagant-se dins els test com s’amagava, viu, dins els versos del poema com en un truc de màgia i és així com el dia irrepetible es pot aturar, escrivint uns versos o el que surti. Miro el meu oblit com qui recorda el desconegut, aquesta frase l’haig de recordar, oblit i desconegut, podria encetar un poema o acabar-lo, son dues paraules només, la resta ja tornarà, estries de llum i capses de mistos, i els noms i llavors el bassal i la pols invisible dels pins, daurada, a les vores. Invisible com tu fins que troba l’aigua on expressar-se i dibuixar una cabellera rossa i uns peus nus a la vora del mar. El veig, el mar, fent de teló de fons rere Collserola ; em giro d’esquenes per veure’l com si m’hagués seguit, protegint-me, cuidant-me en la distància com un àngel de la guarda de qui no sabem res però que de vegades sentim a prop, de vegades hi ha àngels que salven vides. M’aturo. Voldria escollir la llibertat per a no ser lliure d’estimar-te, per a no dependre per res de mi mateix en la decisió aquesta de sentir-me obligat a desxifrar si és meu o no, o teu o dels dos o com se fa o com s’oblida el desconegut. Soc un illenc quan miro el mar. L’estrepa és plena de capolls, i la pols dels pins, invisible. Com tu. M’endinso al corriol i baixo al camí. El conductor somriu , el poeta diu que ha descobert que veu les coses belles dins les estranyes hores en què passen com jo avui pensant-ho amb l’orgull del vençut. Estiro una mica les cames cansades i ja a l’asfalt, em poso a córrer altre cop. Ho escriuré, estries de llum, oblit i desconegut, Paterson, Driver, Williams, la pols dels pins, el mar i tu, però també aquella paraula que ahir em va agradar tant , tot llegint coses del Mediterrani, que no recordo però vaig anotar, que vaig significar com un antic lloc on reposaven els contes de les mil i una nits i que els antics anomenaven

caravanserrall

(...)