Partitures

En Mac McClure parla de partitures. Americà de naixament, català d´adopció, el seu accent és lleuger, molt lleuger, d´una tonalitat baixa, qüasi bé un murmuri a vegades, amb pauses llargues, com si el cap se li anés cap algun altre lloc. Un bon to de veu per un Diumenge al vespre, en aquelles hores de la setmana en què un pot llegir amb tranquil.litat i escoltar a la ràdio una mica de música clàssica.

En Mac es pianista. Es dedica a recuperar obres perdudes de músics catalans, obres generalment oblidades - algunes d´elles mai han estat interpretades en públic, la majoria no han estat mai enregistrades-, obres escrites sobre partitures de fa més de cent anys : Montsalvatge, Comellas, Mompou, Cassadó... En Mac llegueix partitures. Ressalta la importància de saber llegir una partitura en els músics abans de interpretar-la. Actualment els intèrprets solen escoltar la música primer abans de llegir la partitura, perquè tenen un accés ràpid a través de les noves tecnologies. D´aquesta manera tenen un primera idea del que tenen que tocar i això els hi facilita molt més la feina, però es clar, els hi fa perdre capacitat per saber interpretar el propi sentiment de l´obra, o almenys, el que ells podrien percebre llegint només la partitura original.

L´entrevista continua, però jo em paro a imaginar-me com es pot sentir un músic descobrint una melodia dins una partitura perduda, només “llegint-la”. La música deu sorgir dins el seu cap molt a poc a poc al principi ; les notes es deuen anar entrellaçant com si a través d´un conjur s´anessin recuperant els diferents membres d´un cos ja sepultat en la pols . Com una fulla de paper estripada, els papers llençats al vent i després, molt temps després- és a dir, avui en dia -, per un estrany prodigi, els trossos esmicolats tornen per ajuntar-se sobre una finestra que mira a la Barcelona o al París de principis de segle vint. La melodia retorna, amb tots els seus paratges identificables d´una època, potser d´un determinat moment passat font d´inspiració de l´obra, d´un sentiment amagat dins les corxeres.

La música té un poder evocador innegable, molt més, en ocasions, que la pròpia paraula. La música, només ella, sense lletra. És sabut que la lletra, com la veu, és una ajuda per al músic alhora d´expressar sentiments, i és per això que de sempre ha predominat popularment sobre la peça estrictament musical. La música per si sola, per tant, sembla que requereixi més esforç. Però en realitat no és així : la peça musical, com el fet de llegir una partitura, té moltes interpretacions, i cadascuna depen del moment i el lloc, del temps i de com se l´escolta. És lliure.

En Mac, un americà que té un segell discogràfic anomenat Klassic.cat amb quatre enregistraments fets i cinc a punt d´editar-se. Pianista a la recerca del nostre passat, arqueòleg a la seva manera, mag a la meva manera de veure la seva feina. És d´aquests oficis que m´agradaria haver fet, sense saber-ne res fins el dia d´ahir. Però es clar, cadascú té la seva pròpia partitura, amb les seves notes, els seus arranjaments, la seva melodia...escoltant alguna d´aquestes peces recuperades, em preguntava si algú, d´aqui cent anys, es dedicarà a buscar blogs perduts per internet d´autors desconeguts, partitures de vides escrites directament al vent de l´univers cibernaútic. Potser llavors papers estripats retornaran per ajuntar-se, potser recuperarà algun bloc perdut, o el.liminat, o acabat un dia d´un mes i d´un any concret, sense saber perquè.

El més probable però, és que un dia la mateixa tecnologia tanqui les portes d´aquest món tal i com el veiem ara, com el senyor windows va tancar un bon dia l´antic sistema. Llavors les partitures s´hauran de buscar en vells ordinadors arrelats a vells sistemes – windows ?- Es preguntaran - I què és això ? -

Frederic Mompou veié un ocell dins una gàbia , cantant en solitud, un dia que visitava un amic seu, per aquella època que ningú recorda. Va escriure unes notes dins un pentagrama, dins una partitura. Després, molt temps després – fa poc – algú la va descobrir. Tres minuts de melangia per cent anys d´història.