Cases
sense sostre o , més ben dit, cases amb sostre natural, reflexes d’arbres
protegint vides sense demanar res a canvi. Amb aquestes paraules recuperades
del magí una tarda de Nadal , continuo :
així és la natura, fins i tot a l’hivern. Passeig de tarda amb suficient fred
per sentir-me viu encara. M’aturo a escoltar el riu, a respirar l’aire, a
fixar-me en les boirines dels fums de les xemeneies. Un carrer de poble, cases
de pedra, un portal amb data antiga al damunt i el cancell de fusta, tancat.
Truco al temps i li pregunto on para. Em mira sense dir-me res, com el
pidolaire quan estén la seva mà demanant almoina.
De sobte, un cavall solitari de crinera i
peülles blanques, cos ferreny i rogenc, pasturant solitari en un prat de
immensitat dubtosa – potser és el punt de vista de l’ull desassossegat – , fondejant el Nord rere seu
amb neu clapejada i cel gris. Recordo llavors els tres reis, però al girar el
cap, ja no hi son. A l’estiu van desaparèixer sense deixar rastre. I encaro més
arbres nus, alguns amb formes de gegants soferts, petrificats en algun moment
de lluita del passat, per causes difícils de discernir : si la gelosia, l’amor
o la ira del perdut en combat, convertida ara en oblit mentre camino per
entremig d’ells com qui camina entre columnes de palaus destruïts. Decideixo
fer de la necessitat, virtut.
El
sol, esmorteït entre núvols tot el dia, decideix d’aparèixer just al final,
mentre baixa lentament, oferint-me una recompensa vaga, una benedicció pagana
als meus pensaments que les botes masteguen al seu pas pel camí. Un gos apareix
a l’horitzó, corrent lliure per uns moments. Com deia Dylan, si els gossos
corren lliures, llavors, perquè no ho fem nosaltres ? L’observo tot gaudint de
la seva felicitat momentània, enmig d’una llum decidida a fer més bell el
paisatge, abans d’apagar-se. Una veu de dona el crida. Ell no li fa cas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada