El
drac s´està quiet damunt la paret encrostada del safareig. A les
fosques, fa la seva feina com l´aranya que ha teixit curosament la
seva xarxa immòbil aprofitant el vidre trencat del fanal encès de
la façana. Tots dos, discrets, aprofiten la seva quietud.
Al
drac se li diu dragó, i no drac. De sempre però, a casa n´hi hem
dit dracs, suposo que per la semblança al mite. Vist d´aprop, el
cos té més a veure amb el d´ un cocodril tot i que també me´l
puc imaginar traient foc per la boca, vist el seu cap amb la boca
burleta i grossa, i aquests ulls hipnòtics, que ho miren tot. Més
que foc seria una flama, com la d´un encenedor. El que em fascina
més però, són les potes, on els dits queden perfectament
delimitats en la seva extensió, com ventoses, quan està arrapat a
la paret. Un drac és un animal ben definit, sobri, auster, nocturn.
Quan els veig sempre tinc com una sensació d´estar més protegit,
com si el fet de que hàgin escollit les parets de casa, del
safareig, per fer-hi també la seva llar, m´asseguressin de
salvar-me de certs perills, desconeguts però en certa manera,
posseïdors d´una certa eternitat. Ancestrals, potser. Són com les
branques de llorer que encara llueixen en algunes portes, ben seques
però sempre oloroses, beneïdes pel dia de Rams a la plaça de l´església.
Quan
obro el llum, algun vespre, el trobo sempre al mateix lloc i d´aquest
mateix lloc fuig, cap a la foscor de darrera el dipòsit d´aigua.
Ara, a les acaballes de l´estiu, els petits es deixen veure,
espantadissos. Ho fan de dia i en llocs on són més vulnerables.
Aquest matí n´he descobert un rera la mànega enrotllada a la
paret. El cadell d´aquesta espècie protegida a casa meva m´ha
mirat sense jo saber-ho, i s´ha quedat ben quiet, tal i com li mana
la sang. Després s´ha bellugat ràpid, s´ha aturat, ha tornat a
mirar sense jo saber-ho per finalment, tornar-se a amagar sota la protecció
del roser, que torna a brotar.
Mirant
a l´enciclopèdia, aprenc que viuen de sis a set anys, que
s´alimenten d´aranyes, arnes i mosques i que són animals nocturns,
tot i que també necessitin d´estones de llum. Hi ha unes 950
espècies a tot el món, tot i que a Europa, només cinc. Emeten sons
també, es veu que són petits xiscles, pels que viuen per aquí. Jo
mai els he sentit dir res.
6 comentaris:
Potser el nostre llindar auditiu no capta els minúsculs sons dels dracs. I quan criden per què ho deuen fer?
A casa els rosers ja han fet la darrera floració del bon temps. El matí regalima humitat a totes les plantes, fa olor de tardor, el mes que m'estimo més.
Bon dia
I hi ha encara qui creu, erròniament, que si se't fiquen a dins de casa es menjaran la roba dels armaris, quan és al contrari, es mengen les arnes que sí que foraden els jerseis.Al jardí també en tinc i sí que fan companyia i si algun despistat entra a dins (els petits) procuro deixar-lo fins que el gat se n'adona, llavors el fa servir de joguina fins que el mata i no ho vull.
De la mateixa manera que els deixo campar per les parets, també tinc una aranya enorme a prop de la porta que endrapa mosquits i arnes i deixa caure sobre un moble les despulles de les víctimes. Si no ho veus, no t'ho creus. M'agrada conservar els ecosistemes, són més inofensius que llençar productes químics.
Les que em superen són les formigues, amb aquestes sí que s'ha d'anar a l'idea abans no invadeixin.
En dragons més grans, poden arribar a ser com lladrucs. I bé suposo que ho deuen fer per comunicar-se.
A mi m´agraden les transicions més aviat llargues, i l´estiu s´allarga sempre massa, darrerament. A veure si la pluja aquest any hi posa una mica més de la seva part.
De vegades se´m colen a l´habitació i dormo la mar de bé, quan això passa. Les aranyes depen per on es posin, no em fan res però millor que s´instal.lin ben amunt, per si de cas. Algun cop me n´he trobat alguna entre els llençols i m´he passat ,itja hora regirant-lo de dalt a baix.
I les formigues, sempre a fora de casa. A dins, reconec que no tinc pietat amb elles.
I el teu gatet, és un lindo gatito, com cal. La llei de la natura mana...
en els vespres d'estiu de casa els meus pares en solia veure un de força blanc, es clar, com que no sortia en les hores de llum...
Podria ser una femella, són més discretes.
Salut, Pons.
Publica un comentari a l'entrada