(...)
Antigues travesses de tren fetes graons malgirbats pel rost del pendent de
terres flonges cobrint un forat de muntanya d’on antuvi treien pedres per
construir cases ; cordes lligant posts fent de passamans dubtosos per on el pas
de les mans aixequen grinyols semblants a lamentacions com mals d’ossos d’un
cos posant-se en moviment ; aire de disculpa, l’home redreçant natures mortes,
canyissars i pinassa, pluridrupes bardissaires compensant tiges com ones,
endinsant-se per envair terra ferma. Roques blanques. Malgrat tot respires i
veus el mar, imaginant tots els masos damunt la plana voltada de camps llaurats
d’on emergeix un campanar voltat de teulades color-terra-rogenca com aquells
pseudònims utilitzats per antics combatents ara desconeguts com vells retrats
de gent il·lustre que un dia conegueren fama, habitants de topònims incerts,
carrers canviants on a les voreres hi creixen les mateixes males herbes dels
antics camps , pols d’eres , les flors aquelles de l’altra Venècia, de quan l’orient
i l’occident s’embullaven de veus i mirades enmig de canals separant estances
encara plenes de sospirs sota els auspicis del gran lleó alat. Quo vadis
faltaria dir abans de llençar-te a la carrera per antics alzinars quixotescs de
camí cap a aquella darrera derrota a les costes de Barcelona, avui buida de
galeres i remers, plena d’estranys vaixells, Babilònia sense torres ni muralles.
El mar i les estrelles, el cavaller de la trista figura gravat en bronze i la
nit seguint el degoteig constant de la bella font, dolça assassina, tenaç i constant,
clepsidra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada