Va sortir al pati.
Volia veure la lluna, avui havien dit a la televisió que era plena. No la va veure per enlloc tot i la
nit, molt clara. Només la seva ombra, reflectida sobre el pedrís enmig d’una
llum argentada va atendre la seva mirada : era una ombra allargassada, deformant
el seu cos de vella en un altre de corbes més suaus i plenes. Es va quedar
quieta mirant aquella ombra seva, transformada com per art de màgia. No gosava
moure’s, tot esperant qui sap què. Sinuosa, era igual de difosa d’aquella altre
imatge mig entelada reflectida dins l’espill
de la cambra de bany, quan s’eixugava després d’una llarga dutxa, feia ja
temps. Va recordar en com les gotes d’aigua davallaven ràpides per la seva pell
fins l’estora, gaudint d’un darrer trajecte final. Cabals com rieres sense
aigua, omplint-se en nits de tempesta. Com llavors seguia sent el seu cos- va
pensar sense consol- igual al de la lluna seguint els seus cicles, ara nova,
ara vella.
Les ombres, amb els
anys, s’havien convertit en les seves millors amigues. La lluna era plena,
havien dit a la televisió. Llavors la vista es va aturar en una altra ombra, la del seu bastó, convidat de pedra d’aquell
petit miratge. Potser ja n’hi ha prou, mormolà sospirant una miqueta. Al girar-se per tornar a entrar a casa, de
reüll, va somriure breument cap al cel amb la murrieria pròpia de la gent de la
seva edat, quan veu algú més jove amb més vida per endavant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada