L'adéu

 

L’home dels cabells blancs baixa pel caminoi que mena de la font al cementiri. El seu pas és lent però segur, un pas curt i ferm, inalterable, la mirada fixada a parts iguals entre els peus i el curt horitzó que té al davant. El segueix un nen, un plançó tendre saltironejant damunt les seves petjades, amb dues cametes tot junt iniciant el seu particular equilibri de vida.

A l’arribar a la porta del cementiri, l’home dels cabells blancs s’atura davant la reixa negre amb la creu a dalt forjada, enmig de dos xiprers alts fent d’àngels custodis. Al cap d’una estona arriba el petit com qui arriba a port, abraçant-se a les cames de l’home de cabells blancs, xisclant breument per després aixecar el cap amb somriure d’infant, la mena de somriure que fa confiança de la humanitat sencera. El rostre colrat pel sol de l’home dels cabells blancs eixampla les seves arrugues corresponent al gest del petit, els ulls se li fan petits i les retines convergeixen sense copsar cap importància d’edat ni condició ni temps passats ni futurs. Llavors, en algun moment d’aquests que tan sovint s’obliden, ambdós desapareixen : ningú sabrà mai cap on han anat les seves passes.

El matí és ple de boira baixa.

Tardor

 

Com el boscater vora el Dart del poema, el dia de difunts vaig estar treballant al bosc, vora les Refardes. Un bon cistell, un cistell parsimoniós de bolets trobats aquí i allà, sobretot quan vaig alçar-me  fins a la meva particular muntanya màgica, el turó del Rossinyol : fent honor al seu nom , em regala no només rossinyols sota alzines i bruguerars, sinó també alguns carlets i llenega blanca, en una mitja-hora llarga de collir el nèctar dels déus del bosc dins un espai redimit de males collites, de rastres de senglar, supervivent fronterer del foc ja llunyà, en certa manera etern, de la meva esperança de tornar-hi, després d'uns anys de no fer-ho. Serenament soc feliç , més vell però alhora estranyament més feliç davant d’un fet tan simple com el d’ajupir-me i tallar la tija tova amb la navalla, collir i anar cobrint el vímet desempolsegat per l’ocasió. Després baixo per, camí enllà, arribar-me a l’indret on habita el rei dels bolets. L’esclata-sangs m’espera, a punt per a ser tallat, dins un darrer reducte on s’escampa ell i els seus, al lloc de sempre. Aquest any no ha faltat a la cita. Al vespre, pixo vermell fosc. El rovelló em fa justícia.

*******

I el so de l’aigua a l riuet, el sol furtiu i les petites libèl·lules, volant damunt breus estades de tardor. Cauen les fulles dels roures, empeses per un vent molt i molt lleuger. Flumen dialis, el déu dels roures, el riu de Zeus. Segueixo venint per aquí, com si fos un darrer refugi. Somnio altre cop de treballar aquestes terres, de trencar la terra d’aquests petits camps sense llaurar, d’anar a vendre en places i mercats, de viure una  altra vida massa tard : pagès, escriptor, fotògraf o jardiner...ningú – i jo més que ningú altre – m’ha ajudat mai a cercar el meu camí. A Déu gràcies ara ja sé el que voldria haver estat. Les coses son d’aquesta manera i no hi ha gaire cosa més a dir sinó marxar content a cercar l’infinit.