L’home dels cabells
blancs baixa pel caminoi que mena de la font al cementiri. El seu pas és lent
però segur, un pas curt i ferm, inalterable, la mirada fixada a parts iguals
entre els peus i el curt horitzó que té al davant. El segueix un nen, un plançó
tendre saltironejant damunt les seves petjades, amb dues cametes tot junt
iniciant el seu particular equilibri de vida.
A l’arribar a la
porta del cementiri, l’home dels cabells blancs s’atura davant la reixa negre
amb la creu a dalt forjada, enmig de dos xiprers alts fent d’àngels custodis.
Al cap d’una estona arriba el petit com qui arriba a port, abraçant-se a les
cames de l’home de cabells blancs, xisclant breument per després aixecar el cap
amb somriure d’infant, la mena de somriure que fa confiança de la humanitat
sencera. El rostre colrat pel sol de l’home dels cabells blancs eixampla les
seves arrugues corresponent al gest del petit, els ulls se li fan petits i les
retines convergeixen sense copsar cap importància d’edat ni condició ni temps
passats ni futurs. Llavors, en algun moment d’aquests que tan sovint s’obliden,
ambdós desapareixen : ningú sabrà mai cap on han anat les seves passes.
El matí és ple de
boira baixa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada