Bon Nadal

... i Feliç Any Nou ...

Versions

“You are always on my mind “ del Willie Nelson en bucle , l’he escoltada aquesta tarda unes quantes vegades per mirar d’aïllar-me de tot el trànsit de converses intranscendents que les dones de l’oficina mantenen de forma regular i esporàdica alhora – una capacitat ambivalent del fluir d’aquelles sempre sorprenent d’entendre per un pobre home com jo -, omplint els pocs moments de silenci inútilment profitosos per a la concentració pròpia de la feina a pesar d’estar dins un despatxet aparentment separat de la resta dels quefers de les sis dones amb les quals comparteixo oficina. M’he quedat sol. L’oïda les sent, aquestes converses, i les va enganxant al vol com qui decideix de seguir el camí d’una gota de pluja caient del ràfec d’una teulada, i després una altre, i un altre caient totes dins un bassal i així mentre el cap no segueix la línia de treball que hauria de seguir, i d’aquí la música en bucle i la cançó. “ You are always on my mind”.

L’E. parla de llibres, d’una saga que està seguint d’una dona-detectiu. El primer llibre li va agradar molt – no sé què d’una gitana - però el segon està sent molt truculent i macabre, segons diu, i l’ha abandonat a les quaranta pàgines i això – rebla- li fa molta ràbia, perquè el primer llibre era boníssim. No puc evitar, llavors, d’imaginar com és un llibre com aquest,  la seva grandària, número de planes,  enquadernació, tipus de lletra, en el que hi posa a la guarda...l’intranscendent d’aquest tipus de lectures, la utilitat que tenen com a eina d’evasió, sempre millor que qualsevol inutilitat viral vista en la pantalla d’un mòbil. Entremig, faig feina, els errors de la qual sorgiran d’aquí uns dies i em faran preguntar on tenia el cap quan vaig escriure aquella xifra o vaig errar al acotar una distància dins un planell. Penso, seguint la remor de les veus femenines, en la meva prepotència per pensar en tot això dels best-sellers, en si em preguntessin ara si jo llegeixo i què llegeixo i els hi digués que uns contes de Faulkner, magníficament escrits i llegits al pas adequat de la tortuga que soc quan una lectura és bona, em com preguntarien que qui és en Faulkner i de què van els seus contes i jo possiblement tornaria enrere i no diria en Faulkner, potser diria Baxauli, o Cabré o l’Alba Dedeu i la seva conformista, i els hi podria explicar la història d’una dona atrapada per l’olor a pollastre o la d’un pare mirant pel seu fill...o inclús podria dir-les i heu llegit a Joël Dicker ? i potser quedaria bé i tot. O millor encara, no llegeixo massa i prou...” You are always on my mind “ sento repetir altre cop.

Podria ser valent, em dic després. Sabeu de Kafka, Dostoievxki o Bulgàkov ? Txèkhov ? Tolstoi, Kundera, Hrabal ? heu llegit mai Pla? Aldecoa ? Delibes, Matute ? McCullers, Mondiano ? Heu gaudit amb Tabuchi, Balzac o Calvino ? Uns versos ni tant sols de Salvat-Papasseit o Carner ? Jane Austen ? un conte de Calders ? Pedrolo ? Twain, Steinbeck, Hemingway ? Conrad, potser ? Stevenson, Borges , Gracq ? Sóc un petulant ? Així i tot, segueixo enfilant, després de la saga poden venir tots aquests i molts més encara, només és qüestió de temps. Jo vaig començar amb  la tira d’en Camus del Cavall Fort, on no deia res de res. M’agrada llegir, diu l’E. “ You are always on my mind ”.

Em pregunto llavors – mentre segueixo treballant tot seguint els compassos dels violins de la cançó – per totes les novetats i les recomanacions que al migdia he llegit en un article d’un diari digital fetes pels propis editors en referència a títols publicats per altres editorials. Un munt de llibres, molts d’ells desconeguts per a mi, la majoria d’escriptors vius dels quals en canten meravelles de com escriuen, com jo faig en els meus quaderns, a mà, per després polir-los a l’ordinador. Penso en si ningú sabrà mai d’aquest interès segurament real per la frase ben construïda, per la història explicada, pel factor humà ; en si de debò és important – necessari ? – aprofundir massa o tant, potser, en originalitats encobertes.

“ You are always on my mind”, torna la cançó i l’escolto i llavors, definitivament, deixo d’escoltar totes aquestes converses intranscendents, les quals fan passar el temps més ràpid a les dones de l’oficina. Acabaran parlant d’elles mateixes i les seves cabòries, compartint existències entre rialles i amabilitats disfressades de falses voluntats pròpies. Versions més bones o dolentes de personatges literaris descrits mil-i-una vegades al llarg dels segles. Quatre acords, una melodia i unes altres veus que canten un mateix tema. Com l’energia, que es transforma constantment, tot és ara i res, que deia en Vinyoli.

“You are always on my mind “, del Ryan Adams i la Norah Jones, segueix sonant per un darrer cop.

 

Com una ploma al caure

 

El son feia la feina i des de la ment la boira

s'estenia com tornassol cap a la lluna ;

penjava rutilant del cel quan vaig baixar, la pluja,

i vaig trobar-me esquist trencat, no gaire,

sota la pressa trèmula de l'aigua.

Brillava molt ; vaig collir una pissarra

plana i rodona com un gorg, i jo hi llançava

tota la força, com si volgués vorejar l'ànima.

I no hi ha re tan recte com el traç d'aquella pedra

sobre la llum tentinejant de l'aigua ;

es va enfonsar com una ploma al caure,

que es creu que és el seu pes pro se li escapa.

Alice Oswald ,  Dart  (2002) ( Ed. Jardins de Samarcanda, 2024 )

trad. Jaume Coll Mariné

El temps que passa

Més coses sobre el temps que passa. Divendres passat va fer cent anys de la mort de Puccini. Va morir un vint-i-nou de novembre de 1923. Pensant-ho bé, no fa tant, quan passes dels cinquanta els segles passats, en certa manera, s’apropen a la realitat d’un mateix, com si un ja formés part de la història. La raó, suposo, és que a aquestes edats ja et pots imaginar d’una forma preclara de què va tot això de la teva vida en comparació a la l’existència d’alguna altre cosa com l’univers, per exemple ; o de la terra mateixa com a planeta, donant voltes al sol, orbitant dins una de les infinites galàxies existents, que és una cosa inabastable com és ben sabut per tothom.  També però, com la vida d’un gos, per posar un altre exemple, comparant-la amb la vida humana a un nivell més baix, comparació menys bèstia que la de l’univers però més propera a la bèstia que em mira, un quisso de dos anys, un gos salsitxa menut que prova de pujar a la meva falda tot alçant les seves potetes damunt els meus genolls.

Estem a Can Poble amb els amics de sempre, fent un esmorzar de diumenge després d’una breu caminada. El gos respon al nom de “Maco” i el seu amo,  l’Enric,  ens explica que aquest dos anys que té ara son com trenta-dos dels nostres(*). A aquesta edat un encara pensa el mon girant més o menys al voltant d’un mateix, sense cap final aparent sinó és el dels altres, el dels “grans”, sempre vist amb pietat condescendent, amigable i fins i tot fraternal, però igualment ple de commiseració, vist des de la llunyania tant de la infància com de la vellesa, en aquell punt mig de seguretat força infal·lible en relació al concepte del “ més tard o més d’hora”, pel qual tot encara és possible per la simple inconsciència dels anys, els quals no passen a la velocitat que inevitablement, acabem per treure dins la conversa entre tall i tall de botifarra.

I entremig, el gos, sota la taula, mirant-me amb ulls rodons i petits, clars, inquiets; estoics com deia l’Auster però sense aquell punt ombrívol que tant bé definia com la mirada que ve acompanyant l’home des de fa quaranta-mil anys. No, el gos em mira i sembla voler dir-me alguna cosa relacionada amb tot això del temps, dels anys i els animals i l’univers, de la brevetat i l’eternitat de tot plegat. D’estar a la vora de ser un digne perdedor. De Puccini també, que he estat escoltant tota la setmana per la ràdio. El quisso em mira i tremola i jo que li acaricio el cap mentre el sol apareix finalment dissipant boires matineres. Li dic a l’Enric sinó tindrà pas fred, i ell que treu un petit anorac amb quatre forats per les quatre potes i li col·loca, quedant el seu llarg llom perfectament tapat. Se’l queda en braços i ell em mira, potser perquè encara l’observo tot esperant una resposta.

Potser és que és massa jove per donar-me-la.

(*) Els gossos maduren molt ràpidament els dos primers anys d'edat, per després alentir l'envelliment respecte els homes quan es fan més grans.