El temps que passa

Més coses sobre el temps que passa. Divendres passat va fer cent anys de la mort de Puccini. Va morir un vint-i-nou de novembre de 1923. Pensant-ho bé, no fa tant, quan passes dels cinquanta els segles passats, en certa manera, s’apropen a la realitat d’un mateix, com si un ja formés part de la història. La raó, suposo, és que a aquestes edats ja et pots imaginar d’una forma preclara de què va tot això de la teva vida en comparació a la l’existència d’alguna altre cosa com l’univers, per exemple ; o de la terra mateixa com a planeta, donant voltes al sol, orbitant dins una de les infinites galàxies existents, que és una cosa inabastable com és ben sabut per tothom.  També però, com la vida d’un gos, per posar un altre exemple, comparant-la amb la vida humana a un nivell més baix, comparació menys bèstia que la de l’univers però més propera a la bèstia que em mira, un quisso de dos anys, un gos salsitxa menut que prova de pujar a la meva falda tot alçant les seves potetes damunt els meus genolls.

Estem a Can Poble amb els amics de sempre, fent un esmorzar de diumenge després d’una breu caminada. El gos respon al nom de “Maco” i el seu amo,  l’Enric,  ens explica que aquest dos anys que té ara son com trenta-dos dels nostres. A aquesta edat un encara pensa el mon girant més o menys al voltant d’un mateix, sense cap final aparent sinó és el dels altres, el dels “grans”, sempre vist amb pietat condescendent, amigable i fins i tot fraternal, però igualment ple de commiseració, vist des de la llunyania tant de la infància com de la vellesa, en aquell punt mig de seguretat força infal·lible en relació al concepte del “ més tard o més d’hora”, pel qual tot encara és possible per la simple inconsciència dels anys, els quals no passen a la velocitat que inevitablement, acabem per treure dins la conversa entre tall i tall de botifarra.

I entremig, el gos, sota la taula, mirant-me amb ulls rodons i petits, clars, inquiets; estoics com deia l’Auster però sense aquell punt ombrívol que tant bé definia com la mirada que ve acompanyant l’home des de fa quaranta-mil anys. No, el gos em mira i sembla voler dir-me alguna cosa relacionada amb tot això del temps, dels anys i els animals i l’univers, de la brevetat i l’eternitat de tot plegat. D’estar a la vora de ser un digne perdedor. De Puccini també, que he estat escoltant tota la setmana per la ràdio. El quisso em mira i tremola i jo que li acaricio el cap mentre el sol apareix finalment dissipant boires matineres. Li dic a l’Enric sinó tindrà pas fred, i ell que treu un petit anorac amb quatre forats per les quatre potes i li col·loca, quedant el seu llarg llom perfectament tapat. Se’l queda en braços i ell encara em mira, potser perquè encara l’observo tot esperant una resposta.

Potser és massa jove per donar-me-la.