Caminant, de tarda, amb fred d'hivern. El marfull tot florit i perfumat obre el paisatge d'ataronjat capvespre. Ametllers joves, florits. Els més grans, amb sàvia d'anys, tot just despunten. A les orelles sona Brasil i el fred travessant el forro polar de sobte es transforma en brisa d'estiu. Penso en el mar i en la vida, bonica fins a la fi. La fascitis plantar sembla que no apareix, noto els peus calents a mitges amb l'esperit, que em fa somriure. Creuo el pas amb el F. i els seus dos gossos, una llauna de cervesa a la mà i la mirada perduda cap al cel, dins el seu rostre ambigu, que tant pot ser de geni com de curt de gambals. De fet - penso - és el d'algú que no és.
M'arribo al cementiri i el trobo obert. Em passejo foragitant el temps, fugint com de la famosa màxima llatina escrita a la font de l'entrada. És un cementiri bonic, no cal dir que també tranquil. Torno cap a casa meditant la frase llegida pel matí que Bergounioux deixa anar com qui no vol la cosa en els seus diaris : "la mort menysprea a qui la ignora ". Millor fer això. Entremig alguns núvols d'en Mesquida. La poesia hi és per allò d'abans també, com la música. De nit, la lluna té forma de gandula.
