Carregues l'oblit amb vetlla
d'antigues guàrdies
vora l'ametller florit.
No el veus.
No veus les branques
arquejant el camí, el cap cot
vers les botes gastades
que avancen, com nues,
per una platja deserta.
Somnies l'aigua sense delit
tot amarant-te de terra
al fons d'un bassal voltat
d'un fang roig:
moldeges, maldestre,
un Adam nou.
Les flors encara son vives
- semblen ben vives ! -
al sòl pintades de
darrera llum.
Les veus, les culls...les guardes.
Aixeques la vista entre llevant
i ponent, la lluna, el sol i altre cop
...les flors...
blanquejant el seu somni
amb calzes de porpra
com si fos també el teu,
desconegut i proper
com aquella mirada glauca
teixida de matinada.
No queda ja fang
per fer-te una nova...
Eva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada