Baixo
a l’hort. Els pèsols fa una setmana que han sortit i cal preparar les xarxes al
canyissar. No és fàcil, la xarxa ve dins un paquet tota enrotllada, cal
treure-la però sense desplegar-la totalment perquè sinó s’entortolliga i no hi
ha manera de diferenciar la part de dalt de la part de baix. Això mateix vaig
fer el darrer cop i no hi va haver manera ; la vaig tallar i va ser pitjor, i
tot per no llegir una cosa tant bàsica com la mida de la xarxa al paper que
porta dins : 2x25 mt. Avui ho he fet, preocupat com estava de si me’n sortiria;
anava ben tranquil, mirant de pensar cada passa abans de fer-la, i per això m’he
dedicat a ullar el paper, on, en varis idiomes s’explica del que es tracta i a
sota el 2x25 que m’ha cridat l’atenció. Si fa aquesta mida- he pensat- el lògic
és desplegar la xarxa tal com ve del paquet, amb forma de tub : al fer-ho, ja
es veu que els vint-i-cinc metres son els que es va allargant dins un parell de
plecs que , un cop estirats, fan els dos metres d’alçada. Per tant, només cal desplegar
en el sentit del llarg del canyissar a cobrir, tallar, per després agafar amb
cura la xarxa i penjar-la de dalt de les canyes per deixar-la anar cap avall i
anar-la tensant. Oli en un llum, com si hagués descobert la solució a un d’aquests
trenca-closques de fusta mirant d’obtenir una esfera d’una peça quadrada. Estic
content, perquè un cop fet això, la feina flueix harmoniosa.
Així
doncs la feina avança ràpid entre col·locar les canyes amb estructura
triangular per després posar la xarxa , just als costats dels solcs on el pèsol
ja puja. Fa fred, el sol encara no arriba a terra, ben bé fins a mitja feina.
De mentre, vaig aixecant la vista cap al camí per on la gent passa a peu,
passejant el gos o anant amb bicicleta. Vaig mirant les faves , al tros del
costat. Aquest any pugen que fa goig, amb la pluja de fa una setmana i la
rosada del matí estan ben teses, tibants com una vela, totes en flor. Símptomes
de primavera, com el presseguer, primer a puntejar de rosa les seves branques ;
el pruner infla també els seus brots d’incipient blanc ; regna una frescor
encara d’hivern que es desfà al primer raig de sol que m’il·lumina el cos,
sobre les onze del matí. Miro el nesprer, ben ple de fruit creixent. L’any
passat no en va fer ni un. Els fruiters van segons anyades : normalment no en
fan dos de bons seguits, almenys dins el meu petit regne on m’estic ara, sense
pensar massa en res, gaudint d’un dissabte al matí ple de petits plaers, com quan
llegeixo algun fragment o frase llaminera a un llibre. Avui me n’ha quedat una
d’ahir, del Bergonioux, dels quaderns de notes que m’estic llegint d’ell. Hi
penso mentre cullo un darrer enciam d’hivern i em miro les cols, ben ufanoses :
“ el temps cristal·litza en dolor “, deia, una petita frase escrita fa
més de quaranta anys, mentre el seu fill era ingressat en un hospital a París,
ell i la seva dona patint per la seva vida. De manera monòtona et descriu les
anades i vingudes, el que ha deixat de fer – com llegir durant uns dies -, la
manca de son, el cansament, la pluja i al mig, el temps i el dolor, en una
frase sorgida – n’estic segur – d’aquesta mania d’escriure d’esma, sense cap
aspiració a res, simplement la d’exercitar la memòria per de sobte, el
sorgiment d’una petita perla, una llaminadura amb forma de paraules. Quaderns,
diaris, literatura menor, com la meva. Modesta com un plat de verdura.
A
l’hort, quan l’hivern s’acaba, tot va agafant forma més ràpid, i te n’adones
abans de que res hagi passat en realitat, sabent el que vindrà. M’imagino el
quadre, amb tots els pèsols enfilant-se per la xarxa, les flors blanques i les
tavelles, la collita i el desgranament, l’aigua bullint i després el gust dins
la boca...però res d’això ha passat, i potser no passarà. L’ hortolà només
procura que tot li sigui favorable a la planta però sap que sinó son pèsols,
seran faves, i si no, cols o potser tomàquets, o un bon plat de cireres. Qui no
planta, però, no collirà pas res.
