Enigma

 

És la veu poètica

que mai s'arriba a entendre

dins una imatge.

Continuo

Després de potser - i és que el temps passa ràpid, segons amb quines coses feies d'habitud abans, potser dels abans també...d'aquells abans...i continuo - més de quinze anys de no trepitjar una sala de cine, fa un parell de dijous vaig quedar amb un bon amic per anar a veure " A complete unknown ", pel·lícula que volia veure en pantalla gran, com manen els cànons : el vell Bob, quan era jove, molt jove. Vam comprar les entrades a una màquina que hi havia a l'entrada - ja no hi havia aquella taquillera ja gran al costat d'aquella més jove i guapa, la noia que podria haver estat la veïna del costat de casa de la que un es podria haver enamorat de seguida de fer els quinze anys , sense anar massa lluny, posem Nova York, per exemple...i continuo- i vam entrar a la sala on es podien comptar amb els dits de les mans la gent que hi havia, vam seure en un còmode seient, vam veure una infinitat d'anuncis per, finalment, iniciar-se el film. 

Al principi em va costar seguir l'amplitud de la pantalla - porto ulleres progressives i tanta pantalla és difícil d'abastar, com si els ulls no poguessin seguir tota la seqüencia de les primeres escenes, com em passa a vegades de veure moviments inapreciables fora de l'abast dels vidres que no sé ben bé a què atribuir...fujo d'estudi...continuo - però de mica en mica la història em va absorbir, com el talent aquest que es fa dir Timothée Chamelet, un nano jove que fa de Dylan com si fos el Dylan que imaginava, sense conèixer - mai, és clar, i en això resideix el magnetisme d'un bon actor que fora del plató es veu com algú totalment diferent i evidentment, fora de la meva època, que podria ser - de fet ho és - l'actual, un actor amb bigotet, alt i prim, somrient i amable, gens petulant, que no coneixia però que contesta a les preguntes amb intel·ligència i naturalitat, un actor amb un toc kitch, elegant, seductor sense haver d'arrufar ulls ni amagar res d'importància aparent i desconeguda fruit d'algun passat tempestuós, no, és un actor jove, feliç,  ambiciós també, una persona amb un caràcter proper d'alguna manera al Bob Dylan d'aquells primers anys ... i continuo - qui era en realitat, en Bob Dylan, personatge al qui només li ha preocupat la música que feia i la manera d'interpretar-la dalt d'un escenari.

El meu amic, que no és fan absolt del de Duluth com jo, em va dir que la pel·lícula havia estat bé , que al final, però, renega del folk per electrificar-se, de fet es cansa de cantar "Blowin in teh wind" com el Llach es va cansar de cantar "L'estaca" o el Van Morrison de la "Brown eyed girl". A veure, em diu, si aquella cançó els va fer famosos doncs que després no vagin renegant d'ella com si fos un fill il·legítim... - el meu amic és un fan de l'Springsteen, que ho canta tot i més i a sobre és un paio collonut - jo li faig entendre que des de bon començament, la pel·lícula ja parla de l'interès del Dylan per explorar les diverses músiques que va escoltant, del country al blues, passant pel rock i el folk, és clar..i el Woddy Guthrie, raó per la qual viatja cap a N.Y. D'altra banda,impacta quan al festival de Newport presenta una "cançó nova" i es posa a cantar "The times they`re changing " - i totes les lletres subtitulades, tota aquesta poesia de paraules i d'estrofes amb les quals expressa el que el seu cap veia i sentia, amb una capacitat única i inconscient de crear una meravella rere una altra...i continuo - i de seguida la gent coreja aquest himne i se't posa una mica la pell de gallina quan els seus coetanis se'l miren com allò que no volia ser, un profeta - anys més tard escriurà una cançó, "False prophet" on dirà jo no soc un profeta fals, jo només faig el que faig...i continuo - i només volen d'ell que continuiï igual, que segueixi igual, que tot evolucioni cap a aquest tot igual que ells sembla que ja han canviat - i aquí rau la visió realista de l'assumpte del Dylan, que ja va veure que tot allò s'acabaria com es van acabant tantes coses com ara s'acaba tot i tot torna a començar sense iniciar-se, en el fons res ... i continuo -, quan en realitat, la cosa va cap a aquell "Like a rolling stone" on ja pregunta com et sents, com et sents essent a complete unknown, like a rolling stone...i bé doncs...

Cal continuar. S'obren els llums i la pel·lícula s'acaba. M'ho he passat bé.

Mistos

 I ja està. Vet-ho aquí. La valentia, la temeritat, digueu-ne com vulgueu, és el flaix, l'instant de sublimació ; i encabat clac ! : la negror de sempre altra vegada. Vet aquí per què. És massa intens per tenir-ho com a base d'una dieta. Perquè si en fos la base, llavors no seria un flaix, la claror efímera d'un llampec. I, per tant, per la seva fugacitat, només es pot conservar i allargar damunt un paper : una imatge, unes quantes paraules escrites que un misto qualsevol, una flameta inofensiva de no res que podria encendre fins una criatura, pot fer desaparèixer en un instant. Una estella de fusta d'un parell o tres de centímetres amb la punta de sofre és més llarga que el record o que el dolor de la pèrdua ;  una flama no pas més grossa que una monedeta de sis penics és més ferotge que la valentia o la desesperació.

William Faulkner, "Tots els pilots morts" ( Contes, Ed. 1984 ).

Cristal·litzar

 

Baixo a l’hort. Els pèsols fa una setmana que han sortit i cal preparar les xarxes al canyissar. No és fàcil, la xarxa ve dins un paquet tota enrotllada, cal treure-la però sense desplegar-la totalment perquè sinó s’entortolliga i no hi ha manera de diferenciar la part de dalt de la part de baix. Això mateix vaig fer el darrer cop i no hi va haver manera ; la vaig tallar i va ser pitjor, i tot per no llegir una cosa tant bàsica com la mida de la xarxa al paper que porta dins : 2x25 mt. Avui ho he fet, preocupat com estava de si me’n sortiria; anava ben tranquil, mirant de pensar cada passa abans de fer-la, i per això m’he dedicat a ullar el paper, on, en varis idiomes s’explica del que es tracta i a sota el 2x25 que m’ha cridat l’atenció. Si fa aquesta mida- he pensat- el lògic és desplegar la xarxa tal com ve del paquet, amb forma de tub : al fer-ho, ja es veu que els vint-i-cinc metres son els que es va allargant dins un parell de plecs que , un cop estirats, fan els dos metres d’alçada. Per tant, només cal desplegar en el sentit del llarg del canyissar a cobrir, tallar, per després agafar amb cura la xarxa i penjar-la de dalt de les canyes per deixar-la anar cap avall i anar-la tensant. Oli en un llum, com si hagués descobert la solució a un d’aquests trenca-closques de fusta mirant d’obtenir una esfera d’una peça quadrada. Estic content, perquè un cop fet això, la feina flueix harmoniosa.

Així doncs la feina avança ràpid entre col·locar les canyes amb estructura triangular per després posar la xarxa , just als costats dels solcs on el pèsol ja puja. Fa fred, el sol encara no arriba a terra, ben bé fins a mitja feina. De mentre, vaig aixecant la vista cap al camí per on la gent passa a peu, passejant el gos o anant amb bicicleta. Vaig mirant les faves , al tros del costat. Aquest any pugen que fa goig, amb la pluja de fa una setmana i la rosada del matí estan ben teses, tibants com una vela, totes en flor. Símptomes de primavera, com el presseguer, primer a puntejar de rosa les seves branques ; el pruner infla també els seus brots d’incipient blanc ; regna una frescor encara d’hivern que es desfà al primer raig de sol que m’il·lumina el cos, sobre les onze del matí. Miro el nesprer, ben ple de fruit creixent. L’any passat no en va fer ni un. Els fruiters van segons anyades : normalment no en fan dos de bons seguits, almenys dins el meu petit regne on m’estic ara, sense pensar massa en res, gaudint d’un dissabte al matí ple de petits plaers, com quan llegeixo algun fragment o frase llaminera a un llibre. Avui me n’ha quedat una d’ahir, del Bergonioux, dels quaderns de notes que m’estic llegint d’ell. Hi penso mentre cullo un darrer enciam d’hivern i em miro les cols, ben ufanoses : “ el temps cristal·litza en dolor “, deia, una petita frase escrita fa més de quaranta anys, mentre el seu fill era ingressat en un hospital a París, ell i la seva dona patint per la seva vida. De manera monòtona et descriu les anades i vingudes, el que ha deixat de fer – com llegir durant uns dies -, la manca de son, el cansament, la pluja i al mig, el temps i el dolor, en una frase sorgida – n’estic segur – d’aquesta mania d’escriure d’esma, sense cap aspiració a res, simplement la d’exercitar la memòria per de sobte, el sorgiment d’una petita perla, una llaminadura amb forma de paraules. Quaderns, diaris, literatura menor, com la meva. Modesta com un plat de verdura.

A l’hort, quan l’hivern s’acaba, tot va agafant forma més ràpid, i te n’adones abans de que res hagi passat en realitat, sabent el que vindrà. M’imagino el quadre, amb tots els pèsols enfilant-se per la xarxa, les flors blanques i les tavelles, la collita i el desgranament, l’aigua bullint i després el gust dins la boca...però res d’això ha passat, i potser no passarà. L’ hortolà només procura que tot li sigui favorable a la planta però sap que sinó son pèsols, seran faves, i si no, cols o potser tomàquets, o un bon plat de cireres. Qui no planta, però, no collirà pas res.