La dona és asseguda en una cadira de plàstic i semblaría una vella aristòcrata de la regió, si no fos per la senzillesa de les seves robes : entrada en anys, el seu cos gras seu solemne en el fals tron, el rostre impertèrrit i altiu mig adormit, coronat per un mocador que fa semblar, per com el té posat, que s´hagi acabat de rentar els cabells; però que és així disposat com ho fan les dones de per aquí, en especial les més grans dels poblets que anem recorrent en el transcurs dels dies.
La dona seu envoltada d´homes, prenent la fresca davant d´un petit supermercat on parem a comprar begudes, acabats de sortir de Glyfada, una extensa platja de sorra on hem anat a passar les darreres hores del día. La penombra va desdibuixant els rostres dels vells que conversen agitadament: un home de mostatxo negre s´adreça a un altre de calva incipient, els pantalons arremengats en una falsa vora, mentre n´hi ha dos més que, pel moment, no diuen res.Un fa cara de ser una mica aturat, i seu a la dreta de la dona amb la boca oberta i els ulls dispersos.L´altre seu davant de tots, i sembla el més gran pel gest mig encarcarat de l´esquena quan s´estira endavant per dir alguna cosa tot aixecant el dit. Evidentment no s´enten res del que diuen, però pel to tant podrien estar parlant de futbol com de política, de l´estat del món com el d´un conegut caigut en desgràcia, o potser, de la falta de raciocini de la joventut d´avui en día.
Aquí la gent pren la fresca quan el sol s´amaga, o al migdía als emparrats dels bars i els cafès dels pobles, una tradició plenament mediterrània que jo recordo prou bé a través de la imatge de la meva iaia traient la cadira les nits d´estiu a l´acera del carrer de Sant Llorenç, per posar-se a xerrar amb la veïna mentre feia ganxet. Avui en dia el trànsit i els aires acondicionats neguen aquests vells plaers que resten més o menys intactes en llocs com aquests, a la carretera que va de Glyfada a Ermounus, on seguirem prenent la fresca tot sopant a cal George.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada