Fi 2 0 0 9

Bé, el que deia...tot i així,

Foto : la millor de l´any, sens dubte.

Ponent

Dos mil nou, desembre, vint-i-set, entre les cinc i les sis. 5º C.

Sol de ponent, adormint-se a migdia. Cercarà un nou coixí diferent, cada dia de l´any, remontant la serralada cap al nord, mentre duri el fred. Llavors, amb el nou solstici, retornarà als vells estatges, en un camí d´anada i de tornada, altre cop a l´indret on els dies de l´any inicien la lletanía del que gira al seu voltant, del que gira sobre si mateix.

Retornen tots els dies de l´any, i alhora, no ho fan. Res s´acaba, res comença.

Tot passa.

Nadal 09

Si m´enfilo al relleix

Al clar de la foresta,

Tot és tenora i festa :

El temps mor del seu bleix.

No em cal coturn ni vesta

Dins l´absolut que neix.

J.V.Foix

I quan més gran em faig, més petit voldria ser, ni que fos un dia.

Bon Nadal.

( Un segon... silenci )

Sura el floc de neu, en caiguda sostinguda. Observa dins la crisàlide. Un punt lluminós, albirat entre mil cristalls sòl.lids d´aigua. Colors de intuïció : blaus punxeguts, remors de verds, blancs transparents, negres enfonsats. Què hi ha allí al darrera del vel que el protegeix? La matinada lluent del que li és desconegut ? La irisòria bellesa del que és viu? No hi ha moviment, tan sols el front dels matins, de tots els matins del món, fonent-se en un de sol. Portador d´un instant, el floc, en arribar a terra, es fon.

I el silenci, perdura.

Cyrano

Cadència i lletra fonda per acabar d´acabar una altre dia. Miratge de llum : els ulls opacs d´un gos blanc al costat d´un contenidor. La ment s´agafa a la tonada, i a l´acabar, tira enrera, per tornar-la a començar. Un voldria tenir l´esperit com la cançó, i per això la repeteix, al tornar-se a acabar. La ment , fixada en la negror, es deixa seduir, agermanada amb la foscor de la nit.

Cyrano, que deieu sota aquell balcó?

“La nit és agradable. Només veieu la traça
de la llarga negror d´una capa que passa”.

Que en sabieu, de triar les paraules, vell Cyrano: la llarga negror d´una capa que passa. Avui sorgeixen paraules, altre cop, sense massa feina per cercar-les. Les escriuré, si em permeteu, sense ànim d´entristir ningú, poser tan sols a un servidor, que ja li està bé, a aquestes hores de la nit. Escolteu la cançó? La tonada embolcalla el pensament, la tornada del camí que sempre torna a començar. És d´un tal Mark Knopfler. No, el que canta no és ell. És ell sense ser-ho, com vós mateix .

Uns ulls cansats i dil.latats al retrovisor quan obres la porta. El dit que pitja el botó del dial. Aquell dit anomenat cor, tanca el teló del dia, mentre t´apujes el coll de l´abric, tot respirant negror i fredor, ambdues juntes. I el batec, a redós escalfant-se, sense més per oferir.

Un silenci

El fred traspassa el forro polar, el jersei vell de llana, la camisa i la samarreta de cotó blanca, fins encalçar el pit, oxigenant-se amb les primeres inspiracions d´aire fred de la temporada. Les passes són manses, les mans a les butxaques. Quietud a dins el bosc. El corriol gira i enfila dins la roureda. Sense sostre, un grapat de braços suplicants s´alçen al cel gris. Ningú sembla escoltar-los, perquè no criden.Són com estàtues petrificades per algun déu maligne. L´escorça però, es manté ferma, i la vida cal buscar-la arran de terra : els bruguerars verds , la molsa humida, les primeres vermellors del boix grèvol...llinden amb el fons ocre de totes les fulles caigudes.

He dit que l´aire és fred ? Al sortir al roquetar, balconada a ponent, em sorpren la distància presa des del cotxe. La carretera, lluny, talla sense malmetre la petita serralada de turons, alçant-se sense presses, on el trànsit s´hi dibuixa sense so, apareixent i fonent-se als revols que la marquen. Em sorpren la densitat del bosc, amagant tots els camins que transcórren dins seu. Dubto si sabré tornar, però és un dubte dens com el bosc. Un cop dins, és com una lludriguera, i jo la llúdriga que mira de conèixer tots el túnels que la travessen.

He dit que fa fred ? Si, ho he dit. Però el cos ara ja s´ha escalfat, i el fred ja no travessa el pit. En canvi els turons són tapats als seus cims ben humils de sempre. Una boira ha caigut sobre la contrada, densa com el bosc, mantenint-se a certa alçada. Els turons ja no semblen turons. Podríen ser la base d´un cim superb, un cim que sempre resta tapat per la boira. És el què fa no veure les coses, te les fa imaginar com tú vulguis. Rera el roquetar, el bosc segueix pujant, ara d´alzina i pi. Aquest bosc emmudeix el caminar, i és d´olor més forta. Silenci, perquè tan de silenci ? Arribo a un creuament de camins.

Sé on sóc. He errat molts cops el camí per saber-ho del cert. El camí de migjorn em porta a un altre roquetar. Cal fer una petita grimpadeta inicial, fins una nova balconada. En ser-hi, alço el cap, a sobre el morral de pedra. Hi ha unes farigoles, i trossos d´herba...gebrats! Miro el rellotge: tres quarts de dotze. És molt estrany. Ni a la carretera, ni a la fondalada d´on he sortit, ni al llarg de la caminada, enlloc hi he vist ni tan sols un esquitx de rosada. Fa fred, si, però...torno a alçar el cap.

Del nord baixa una boira, ara perfectament visible, portada per un vent que no noto de cap manera. La boira travessa la part alta del bosc. No és prou densa perquè hi vegi com va depositant una lleugera blancor allí on deixa caure el seu mantell, sempre en el sentit d´on bufa. Boira gebradora al migdia. Un pi ho confirma, blanc d´una cara, verd de l´altre. Miro embadalit, certament. La boira es manté cobrint la terra vista del voltant, des d´una distància prudencial, com si el cel hagués baixat uns deu mil metres i es quedés en suspens uns minuts, com mirant si les coses són a punt. És això el que reclamen els roures un cop desfullats ?

Retorno. I el retorn es fa dins un silenci sepulcral. Un silenci pacífic, únic, inesborrable, que fa somriure. La nuvolada s´ha aixecat uns cent metres, ja deu haver olorat prou la terra.Dicta sentència. I cauen els primers flocs, sense presses, mesurats, petits. Sense ser una nevada, neva. I el silenci de neu fa callar totes les veus del bosc. L´hivern és aqui.

Segona mà

Parlar de la Helene Hanff dóna per molt. Jo no la coneixia, fins que vaig trobar “84, Charing Cross Road” dilluns passat a la llibreira on em deixo caure de tant en tant. A la contraportada hi diu:

“Helene Hanff és una escriptora desconeguda que viu a Nova York i fa guions per a la televisió per sobreviure. Frank Doel treballa en una llibreria de vell al número 84 de Charing Cross Road, a Londres. La Helene és espontània i divertida. En Frank és discret i reservat. Viuen en dos mons completament diferents, però comparteixen una passió : els llibres. 84, C.C.R. és la història de la relació que van tenir per carta la Helene i en Frank durant quasi vint anys.”

El llibre, on s´hi recullen part d´aquestes cartes, es llegueix d´una tirada. S´hi parla de llibres, i s´hi parla dels llibres de segona mà. Hanff hi fa reflexions interessants :

“ M´encanten els llibres de segona mà que s´obren per la pàgina que llegia amb més assiduïtat algun lector. El dia que va arribar Hazlitt, es va obrir en “Odio llegir llibres nous”, i vaig cridar “company” a qui sigui que fos l´amo abans que jo.”

M´encanten les inscripcions en els fulls de guarda i les notes al marge, m´agrada la sensació de companyonia en girar les pàgines que algú altre ha girat, i llegir passatges que algú que fa temps que ja no hi és fa que ara jo m´hi fixi”.

Aquestes sensacions, lamentablement, no les he viscut ( tot i que en tinc uns quants, de segona mà) com no sigui que agafi algun llibre propi i hi trobi paperets amb trossos apuntats del que he llegit, o alguna flor entaforada, o alguna fulla d´arboç perduda. O qualsevol objecte que em serveixi de punt : un bitllet d´avió, per exemple, o l´etiqueta d´alguns pantalons que hores d´ara deuen ser a cal drapaire. Tanmateix, n´hi ha uns quants (pocs), poseïdors d´aquesta qualitat tan estranya: s´obren per les planes que m´agrada repassar de tard en tard. Són els indiscutibles de la meva llibreria , i, quan no hi sigui, em faria gràcia que anés a parar a algú com la senyoreta Hanff ( per cert, què se´n deuen haver fet dels seus llibres? ), i es pregunti com devia ser l´antic propietari al qual li agradava tan “El violí de Rotschild” d´en Txèkhov, o “El milagro secreto”, de Borges. Així, llegint Txèkhov- que per si sol és una meravella -, es “llegueix” una altre història, la del qui la va llegir, a partir de punts invisibles , ocasionats per la repetició de la lectura, i a a partir de punts visibles, fets de fragments subratllats o anotacions al marge.

Malauradament, els nostres temps han anat arraconant i fent desaparèixer les antigues llibreríes de vell. A la ciutat on vaig néixer n´hi havia una de molt curiosa, quasi bé no s´hi podia entrar de les tones i tones de llibres que hi havia amuntegats en llargs passadissos estrets. Literalment, a dins la botiga s´hi havien bastit envans fets de llibres. Un entrava, i tenia al davant una muralla infranquejable a un metre escàs de la porta. Llavors, dins el poc espai d´aquesta entradeta forjada per l´avanç inexaurible dels llibres al llarg dels anys, s´ hi demanava el llibre o l´autor . L´amo, home vell, encorbat, calb ( el prototipus de llibreter de vell ) rumiava i et feia cinc cèntims del que podia trobar. Llavors t´emplaçava a tornar un altre dia, i quan ho feies, tenies uns quants llibres on escollir. Un altre tret curiós de la botiga, és el fet de que tenia la seva pròpia llegenda, com correspon als establiments amb bon pedigrí : es deia que, entre els llibres, s´hi trobava amagada una motocicleta. Ningú no l´havia vist mai, i ni tant sols el vell senyot Grau sabia si hi era o no hi era. El cas, és que farà uns quants anys, al morir aquell, el seu fill feu neteja, i la moto va aparèixer. Va estar uns quants mesos exposada a l´aparador, si no recordo malament.

Ara ja no hi és, ni la moto ni la llibreria, i en les llibreries actuals serien impossibles fets com aquest. Potser , en certa manera, l´esperit mancat de lucre marquetingnitzant d´aquest negocis és el mateix que transmet el llibre, el qual aporta més reflexions : les relacions epistolars ( l´avantpassat del blog ), motiu d´amistats inversemblants ( jo mateix aprecio gent- en l´àmbit professional- amb la qual m´hi he relacionat només per telèfon o fax durant més de deu anys, què dir d´aquest propi espai on escric, que m´apropa a llocs molt interessants, no només físics), la vella Anglaterra ( que Hanff no va trepitjar mai, tot i conèixer-la tant bé), extensió de llocs no visitats vius només a l´imaginari personal. I també de retruc, i curiosament, el post anterior a aquest :

“Quedaràs parat de saber ( de mi, que odio les novel.les) que al final m´he decidit a llegir Jane Austen i que he perdut el cap per Orgull i prejudici, que ara sóc incapaç de tornar a la biblioteca fins que no me´n trobis un exemplar per a mi.”

Prenc nota, senyoreta Hanff. I li deixo aquesta fotografia, de la "vella" York, de regal, malgrat vostè ja no hi sigui. Les seves paraules, fantàsticament, resten per pensar-les i disfrutar-les.

I una cançó també, en honor de Mr. Frank Doel

Travelling

Per casualitats del zapping, ahir a la tarda em vaig topar amb una pel.lícula en una canal de nom tan poc prosaïc com és el canal Intereconomía. Alguna ànima cansada de tants números a la baixa i a l´alça dels parquets bursàtils, caritativa amb els que ploren les seves pèrdues, va decidir emetre "The house of Mirth" ( La casa de l´alegría ), una pel.lícula basada en una novel.la de l´Edith Wharton. Com em passa moltes vegades, la pel.lícula ja era començada, i m´hi va enganxar un llarg travelling, preciós dins un montatge perfecte de imatges i música : una casa buida, els mobles coberts amb llençols blancs, dóna pas a l´exterior, on una pluja enratxada cau sobre les pedres d´una mansió, per seguir el seu viatge a través d´un riu on aigua i pluja semblen tancar un capítol ; aquesta aigua es fusiona després amb la del Mediterrani, amarada per reflexos de llum de capvespre . Finalment, la vista ixent de la proa d´un vaixell, avançant dins un solc trencadís d´escuma blanca, directe a l´inici del següent capítol,que transcórre a Montecarlo. El "Cosi fan Tutte", de Mozart, adoba una posada en escena que em deixa bocabadat ( minuts 1,50 - 5,00 del video ).

Aquestes imatges sense presses són plenes de metàfores visibles, com el ritme d´aquestes pel.lícules, on els diàlegs sovint punyents, carregats de dobles significats, de falses esperançes, es succeeixen linealment i sense pausa, dins una posta en escena preciocista en els paisatges i els entorns, dins els quals es mouen els seus personatges amb aquests vestits llargs i aquests barrets que tant agraden de veure a les dones de certa edat; dins caleses brillants; dins les ciutats emergents de principis de segle; dins les grans mansions per on deambula la cobdícia, la vanitat, la gelosia, i un aire de decadència humana, vinclada als cercles de l´alta burguesía . Escenaris shakeaspearians ideats per una escriptora que els va viure en primera persona, històries de dones enfrontades a les rigideses de classe alta, amors impossibles, drames que acaben com el rosari de l´aurora. Personatges femenins fets a base de sospirs i sanglots amagats, respiracions accelarades, resignacions obligades per gaudir d´una llibertat que les obliga a aïllar-se , i a morir en soledat.

No m´he sentit mai atret per aquesta mena de drames, ni en pel.lícules, ni en llibres. Fa unes setmanes, vaig ensopegar amb " L´edat de la inocència ", i em vaig quedar mirant-la precisament pel mateix tipus de canvis d´escenes, preciosos travellings on en aquest cas, la veu en off del narrador va enllaçant els diversos capítols. Potser hauré d´acabar llegint alguna cosa de l´Edith Warton. El cas però, i resumint, és que en aquesta mena de pel.lícules s´hi respira un aire bucòlic i de permanent "vacanza" que fa adormir-te al sofà sota la mirada llànguida i profunda de la Guillian Anderson ( en aquest cas concret), mentre la pluja i en Mozart, semblants a relíquies d´un altre temps, omplen el silenci del menjador.

Mètode

La setmana ha passat com si m´hagués llevat un Dilluns i em fiqués al llit un Divendres. En aquestes setmanes de contrarellotge laboral, la ment selecciona ben pocs records visibles, i ella mateixa crea un univers paral.lel al voltant del que es va llegint al final del dia. Obrir un llibre a les onze del vespre és fugir voluntàriament del tràfec superficial diari, immergir-se en llocs perduts i en vides desconegudes, en pensaments perduts, en òrbites llunyanes de la meva realitat . I aquesta estona esdevé un paracaigudes quan la cursa esdevé més ràpida , establint uns instants on la vista es queda mirant enlloc, i la ment exerceix el seu dret a esplaiar-se, desestratificant els alts nivells de tensió continguda, com qui baixa el gas del sofregit perquè reposi una mica.

Així vist, “l´altre setmana” es viu en pocs minuts, en poques paraules, i de moments precisos de fugida passatgera. I són tal com segueixen :

Dilluns : “Veig cases solitàries, amb el teulat enfonsat i la vida engrunada. Els cairats les travessen diagonalment i les finestres esbordellades, baden obertes i sense vidres” .

Aquesta frase em manté Dimarts, amb finestres topant a parets engrunades, concretament una finestra pintada blau cel grinyolant, dibuixant una ombra movedissa. I també una carretera estreta enmig de boscos, però aquesta visió, menys. La finestra colpeja més.

Dimarts : “ En veritat,cadascú té la seva pròpia esllavissada : a un se li ha ensorrat un marge al tros, a l´altre se li està desmuntant l´estable, un altre encara recorda la fatiga de l´antiga pedrera. Cadascú té la seva pròpia mísera esllavissada, però mai no és la que interessa a en Giovanni, la gran esllavissada, sobre la qual escriure tres columnes al diari, que potser serà la seva fortuna.”

Dimecres, aquesta metàfora sobrevola les muntanyes de papers de la meva taula i evita desprendiments inminents, mentre la imatge clara d´una esllevissada imaginada al llegir al fragment, dins una vall muntanyosa alpina, es repeteix alguna vegada durant el dia.

Dimecres : “Daban una película de Cantinflas. En la primera fila de la galería, Dámaso rió sin remordimientos. Se sentía convaleciente de sus emociones. Era una buena noche de Junio, y en los instantes vacíos en que sólo se percibía la llovizna del proyector pesaba sobre el cine sin techo el silencio de las estrellas”.

Dijous, la llum dels fluorescents tenen el silenci dels estels sobre un cine sense sostre. I al vespre la lluna és grossa, però, instintivament, la defujo, així com la seva claror.

Dijous : “(...) Sense més esma dins el seu cor que estibar els records del cervell cap a la foguera dels poetes, la que crema els oblits (...).

Divendres, al llindar de la ciutat, em trobo amb un cel bestial .

Pura realitat que trenca el pas anodí dels dies de supervivència a base de ficcions llegides. Però una cançó sona. Una cançó, l´altre clau on m´agafo en setmanes com aquesta. I té la virtut, mentre el roig d´aquesta bèstia es dilueix en dia, de repartir un parell de calfreds al moll de l´espinada.

I el darrer text, amb la veu de l´Eddie Vedder, compagina tots dos móns, complementaris, necessaris per continuar : “Rise, life is in motion”. Així de fàcil.

I el Divendres s´acaba, amb ganes d´escriure.