Godot

( I digue´m, tú que ho deus saber : pesa més un quilo de palla o bé un quilo de ferro ? L´espantaocells va romandre callat, sospesant el seu cor. L´ocell va volar, sense resposta ).

De quatre botons te´n fas un somriure. Dos ulls, dues ninetes negres sotgen, rera l´enreixat d´un barret fet amb la teva carn, el curt tros de carretera fins al canvi de rasant ; la torre de l´amo a l´esquerra ; el tros llaurat, els dos arbres fruiters, el bosc, el cel ; i poca cosa més, tret del minse trànsit traginant sobre la linea encorbada de l´asfalt, resseguint plàcid el caprici orogràfic de vells empedrats unint pobles amb noms de sants comarcals, on encara lliuren el seu esperit de benvinguda a dues llargues fileres de plataners, desvetllant puntes de vells campanars al fons de tant bell passadís.

Cabells llargs, peus i mans de palla. Home de palla, incansable home de palla. Els homes et somriuen, les bèsties et defugen. Tens l´ànima i l´estètica dels vagabunds. Vladimir, amb el seu barret trencat, guaitant el seu company Estragon mirant de treure´s la bóta, sembla parlar per boca teva quan diu : “ L ´esperança ajornada fa la cosa malaltissa. Algunes vegades sento que tot ve igual. Com ho podria dir ? Reviscut i al mateix temps”(*). La palla brolla dels camals dels teu pantalons, tú no tens bótes per caminar, però sembles tenir les mateixes i antigues preguntes dels que somnien menys coses que no hi ha al cel i a la terra (**).

Hores d´ara deus seguir allí. Dia i nit, el canvi de rasant al davant, els braços en creu, el cor ferit. Godot es fa esperar. Però treu ferro a l´assumpte, home de palla : rera l´asfalt hi ha dues llargues fileres de plataners, esperant l´estiu.

(*) Extret de "Waiting for Godot", de Samuel Beckett.

(**) Parafrasejant Huxley.

Altre cop

.

Darrerament faig com els indis, estableixo el pas del temps per llunes. Quan en veig una de plena, prenc consciència d´ell per uns instants. Com un rellotge sense fer tic-tac, m´indica la llunyania de la darrera. La miro ; li dóno corda, no fos cas que es parés. Després s´eleva, mica en mica, i es fa més petita, com un globus deixat anar en una fira. Cap amunt.

( acompanyament )

En su llama mortal la luz te envuelve.

Absorta, pálida doliente, así situada

contra las viejas hélices del crepúsculo

que en torno a ti da vueltas.

Muda, mi amiga,

sola en lo solitario de esta hora de muertes

y llena de las vidas del fuego,

pura heredera del dia destruido.

Del sol cae un racimo en tu vestido oscuro.

De la noche las grandes raíces

crecen de súbito desde tu alma,

y a lo exterior regresan las cosas en tí ocultas,

de modo que un pueblo pálido y azul

de ti recién nacido se alimenta.

Oh grandiosa y fecunda y magnética esclava

del círculo que en negro y dorado sucede :

erguida, trata y logra una creación tan viva

que sucumben sus flores, y llena es de tristeza.

Pablo Neruda, Poema nº 2.

Veus el dia, fonent-se a foc lent, veient la plenitud de les vides del foc, com diria el poeta. Alhora no veus res, el perfil fosc i negre ribetejant-se en daurat, l´alentiment del pols fins la negror. Del gresol del crepuscle en neix l´argent de la nit.

Altre cop, bessona d´una vida, la nit. És l´hora de l´hereva; l´hèlix blanca ; la carcassa platejada; la companya muda; l´amiga. El vol és plàcid, com el darrer vol d´en Fabien. L´argent volcat il.lumina la tornada. Si hi ha un record, s´ha fos lúcid en la darrera mirada a l´horitzó apagat.

Retrocés

.

Batec d´ales de dos corbs, raucant les seves veus negres, tancant el torn diürn en una darrera passada sota un tel de lluna. Els releva el rossinyol, abrigat dins el bosc, fent de la darrera hora la primera.

Sol ixent i cavalls alats, abans de l´embranzida.

Taronges

A l´home se li nota un cert desgavell quan camina, posseïdor d´alguna xacra interior que li fa torçar el cos cap a un costat, un lleu decantament del pes sobre la cama dreta. Baixet i nervut, sembla amagar la força de forma continguda, desfermant-la quan toca treballar. Les seves, són unes mans de peó d´obra, de pic i pala , de rasa llarga de fonament. Els cabells mig blancs són curts i mig eriçats, com si acabés de sortir del llit. Ulls petits i expressius, més inquiets que expressius, i a sota, un somriure de pobre, més que res per les dents perfilant-se irregulars i ja poc blanques, deslluïdes com la façana d´ un vell edifici brut de pol.lució. Aquestes dents, fortuna perduda d´odontòlegs, revelen en la seva primigènia manifestació l´edat de l´home, molt per sobre del que la seva persona revela : és d´aquells homes permanentment lligats a una mateixa classe de vida, on no hi ha lloc per cabòries existencialistes.És un home lluitador, i probablement no n´és conscient. Un dia va caure per un forat de l´obra, pujant un cubell d´aigua. Va caure bé, vist ara als vuitanta anys, malgrat un cert desgavell al caminar. Es deu llevar cada matí notant el pes dels anys com un cosa al.liena al seu esperit. Li costa parlar amb desconeguts, se li entrebanca el parlar com a un tartamut. Ho arregla, amb un somriure franc de pobre.

De la seva suor també n´ha tret un tros de terra. La gent com ell ve de la terra, n´és la seva sal. Es tracta d´un petit camp ben ullat, assolellat, de lleuger pendent, perfecte per arreplegar l´aigua de pluja i filtrar els terrossos d´humitat. Hi té , als marges, alguns tarongers. Qui m´ho explica, em va regalar dues taronges fa uns dies, dos fruits caiguts rera una furgoneta. Aquell dia, l´home baixet i nervut anava amb ell, i em va semblar un pobre home, que no un home pobre, al qual li costava parlar mirant d´explicar els secrets d´un bon taronger.

Mentre assaboreixo el seu nèctar dins el grill desbocat dins la meva boca, extret de sota una pela gruixuda que em recorda el mantell de la terra, recordo els versos de l´arquitecte :

...i jo m´he anat fent vell veient el sol
sortir a cops de martell rera les vigues...

I sabent-me errat en la meva percepció inicial d´aquest home, puc veure´l ara, al costat del poeta, dalt l´obra de vigues i murs pendents de bastir, al seu costat. Ignorant la seva saviesa,la seva i la del poeta, mentre pela una taronja.

Boira

Bescanvio la mirada. L´avinguda gris i mig buida de trànsit, de llums de fre i fanals alts, d´arbres tristos i passar fugisser, desapareix. Una massa blanca m´envolta, i van apareixent fantasmes, com esquelets d´una terra de somni : una ombra d´arbre, una casa perduda, un pont tremolant pel pas d´un tren invisible,una silueta negre, un riure de bruixa...un punt vermell. Aturat, l´esquena d´un cotxe, amb una estranya enganxina d´un home amb una dalla, i fumera blanca, densa, davant dels fars. Dalt, una estela de punts taronges perdent-se en una fina corba. Dins, la percepció clara d´un espai ample i nítid, acollidor.Els propis ulls al retrovisor, la ràdio sonant fluixa amb una cançó de les Marvelettes. La dalla i l´home estirant-la endavant, un moment de curiositat, de pensament teatral , en la boira penetrant enlloc. Seria bo afegir-hi un calfred...però no, no fa prou fred.

Com una paret trencada la traspasso, més amunt, a l´entrar a l´autopista. La lluna somriu, amb fina ironia.

Rèquiem per una paraula

.
La dita que havia perdut : " Pierde menos el que pierde por devoción, que el que pierde la devoción ".

Una paraula perduda,
perduda per devoció.
Tràgicament...sense devoció.

( devotament teu , paraula perduda).

I si, era un ametller ( retrobat amb flor i llum )