Respira
l´inici latent del dia. El primer, el darrer, el joc de la natura
jugant a repetir-se, com diria Montaigne, si heu viscut un dia, ho
heu viscut tot, perquè ( la natura ) ha jugat el seu joc, no coneix
altre astúcia que la de tornar a començar, la distribució i
variació de tots els actes de la seva comèdia s´acaba en un any.
I
malgrat tot, cada dia de cada any, cada matinada, cada tros de boira,
cada llum rogenca, cada to de cel, cada fulla rajada en plata, com
cada alenada, és filla única de cada un de nosaltres.
Citant
Petrarca, també diu l´il.lustre assagista : “ No gaire foc té
el qui pot dir com crema “. I és que encara no sé quan foc
crema dins un sol de matinada.
3 comentaris:
Sempre m´ha semblat que el sol crema o fereix més els ulls quan surt que quan es pon, potser perquè des del meu angle , a la sortida el mar li fa de mirall i la visió es duplica. En canvi quan es pon les muntanyes matisen la llum i el color, com si de dies sortís a pèl i al capvespre es retirés enfarbalanat, guarnit de totes les vivències del dia. De totes maneres m´agrada.
La frase de Petrarca ja em costa més d´entendre si es refereix al sol. Potser vol dir que qui pot contemplar-lo és perquè està suficientment lluny per no cremar-se....Nusé...ara m´has deixat pensant.
Hi crema tot i més encara.
Magnífica foto i post.
La frase del Petrarca no tenia massa a veure amb el sol, però a mi ja m´anava bé. No creguis, jo l´he hagut de llegir vàries vegades per entendre-la.
-------------------------------------
Dona tot, tot, no crema tot per sort.
Gràcies per fer una volada per aqui, ocell - o és gata, ara ? -
Publica un comentari a l'entrada