Nit d´estiu

La fumera de dues cigarretes s´enlaira en una mitja boira atrapada pels focus de llum. La gent, agrupada en petits clans, omple l´espai del pati amb la nocturnitat sobtada d´albirar la lluna entremig dels troncs impertorbables d´escorça gris dels avets ullant un tros del cel d´Osona. Entre la lluna i la bromera aturada uns segons , la negror enmarca el teló de fons de les converses apavaigades després de que el sopar hagi arribat als darrers plats ( degustacions, en diuen avui ) oferts amb la diligència dels cambrers afanyats a fer acabar les safates mig plenes del servei de catering llogat per l´ocasió. Aquests darrers moviments entre les taules improvitzades són percebuts dins l´entorn momentàniament aïllat de l´espectador llunàtic retornant a l´espai com qui el mira després de tant llarg viatge : el so uniforme i difós de les veus ja sense estridències, còmplices involuntàries de rialles serenes, mirades, creuament de cames i demés. Els rostres es podrien enmarcar un a un en aquesta breu frontera de felicitat comuna, i probablement, tots denotarien l´oblit d´aquests propis rostres al mirall dels darrers retocs abans de sortir.

Amb el darrer cop d´aire d´una nit d´estiu enmig d´una fumera recobrant el seu pes, la lletra d´una cançó em ve deletrejada  per la cosina cantant-la sota el so de l´altaveu, apropant-se amb un got de vi blanc a la mà. Somriu i parla. Aquesta, esperaré a escoltar-la, penso jo mentre retorno el meu rostre al dels altres. Segurament però, i com em passa sovint, acabaré per escoltar-la amb una mica - potser massa - de retard. Però l´escoltaré.


( i  tanmateix  , com diria la cançó, he resolt molts problemes dient aquesta paraula ).