L´avantguarda d´un ca sobre el pedregar.
Rera seu, dos ulls foranis
habitant dolls d´aigua ;
la negror s´enfonsa
entre solcs xops d´ànsies.
El fil musical, hipnòtic,
trenca més d´un silenci.
L´acompanyen pestanyes
plegant-se fugisseres.
Res més que
curiositat de laborable.
Flueix la la goja i riu,
enmig de tal miratge:
Estreny ma vista breument
la pell morena de Setembre.
Només perdura un instant
sense atur, sense alegria ;
sense temps per dir
ni tant sols un bon dia.
S´allunya al pas sigilós d´indi
l´atzabeja amb pas cadenciós ;
són dos moviments d´altivesa
felina i alhora humana, mundana.
Vaga enmig les pedres del camí,
la lletra rera l´ombra :
on abans hi havia amor,
ara hi resta el pes del bri d´aire :
Estreny ma vista breument
la pell morena de Setembre.
Respon la brisa, queda,
fent mola del vent ;
alberg encara avui de pols,
de miratges,de sol dur.
7 comentaris:
Hola Pilar. He vist que havies fet un comentari, però per alguna raó misteriosa s´ha evaporat. No sé, potser ha estat un miratge. En tot cas, gràcies.
On hi ha hagut amor, no n'hi queda sempre un bri? potser com un bri d'herba esperançador, és que sinó és massa trist pensar que l'amor pot acabar siguent no res...
(és més fàcil comportar-se com un felí que com un ocell... no s'ha de desafiar la força de la gravetat i tens la possibilitat de caure sempre dempeus ;))
La brisa sempre és un vent agradable, inesperat i agraït, i bufa en espais amplis. Com l´amor, no ?
Els gats la desafien, la força de la gravetat, o almenys a mi m´ho sembla quan salten de sostre en sostre. Ja no et dic res de quan veuen un ocell aprop. Deu ser per això que volen, els ocells.
Sí, Estranger; n'havia deixat un. Parlava de com transformen els paisatges, els miratges. Res important.
De res.
Un tango?
Si que ho sembla oi ?
Ho és, com la vida.
Publica un comentari a l'entrada