Les
ruïnes de l´hostal de Sant Jaume de Vallhonesta. Camino pel que
devia ser la planta noble, deslliurada de sostre. De fet, camino per
sobre d´ell, desfet i amuntegat entre les parets que encara
aguanten.Runes, que no ruïnes. Enmig d´elles, finestres
desballestades, amb bones vistes al Pirineu algunes, d´altres a
Montserrat. Pel costat, el Camí Ral que anava- que encara hi va, si
un vol - de Manresa a Barcelona enfilant la serra de l´Obac i el
Vallès.
A
sota meu, encara es mantenen els estables, a banda i banda d´un llarg
corredor fosc i fresc, no massa alt, de volta feta de totxana. Entro
a una de les estances, on encara s´hi veu un abeurador ben treballat
de pedra i al darrera, el que devia ser el pessebre, amb una petita
finestra per on entra la llum del dia. Fins a setanta mules hi cabien
a l´Hostal nou de Vallhonesta, perquè del vell, ja no en queda
gairebé res, un parell de parets i l´era, que és el queda sempre
dels masos abandonats fa més de cent anys. No es comptava la
capacitat en persones, sinó en mules. El camí era per a elles, i
pels traginers que menaven les mercaderíes en un trajecte que durava
unes disset hores. Avui, mitjahora llarga, a tot estirar. Aquests
traginers...l´Espinàs en parla, del darrer traginer del país, que
va conèixer pels anys cinquanta en un poblet del Pallars : en Cintet
de la Polla. I diu :
“
El Cintet de la
Polla té setanta-set anys, uns ulls petits sota la pell plegada
d´aguantar el sol i la neu, una gorra torta i, a l´orella, una mica
de paper cremat que algun dia fou una burilla.(...)El Cintet es
recorda dels hostals i els mossos de fa cinquanta anys; els hostals,
avui, són runes, i aquells mossos, vells com el Cintet. (…) Seria
terrible que el Cintet tingués forces, altre vegada, per a fer de
traginer : li faltaria tot, fins i tot els mateixos camins, que la
carretera ha aixafat. L´únic camí possible és ja el que baixa de
casa seva a la fonda. Quan entra a la fonda el Cintet de la Polla
saluda amb una frase solemne, de traginer que ha conegut terres i
gent. Llavors s´asseu i beu el vi posant una boca perfectament
rodona, amb un estil depuradíssim.”
M´aturo
davant les finestres sense vidres, enmig del migdia. Provo
d´imaginar-me l´activitat de l´hostal: els crits a trenc d´alba,
el soroll dels cascs sobre el paviment d el´era, les converses de
tarda, la llum de les espelmes, les olors dels estables, de la suor,
dels roncs dels traginers. Segurament si em parlessin, no entendria
res del que em dirien. No entendrien res que no fos el Camí Ral, que
he trepitjat tants cops sense ni saber-ho, perquè el camí tan sols
s´ha mantingut en trossos molt determinats, prop dels hostals : els
Hostalets del daví, Matarrodona, el Puigdoure, La Barata...els més
desafortunats ruïnes, on encara aguanta l´era i la figuera. Les vides dels traginers, anònimes i perdudes, com les dels oficinistes d´avui en dia.
Però
l´Hostal al seu dia també va ser edificat al costat de l´antic,
vora l´ermita de Sant Jaume, restaurada i antiquíssima, de l´època
en què els pobles s´alçaven dalt dels turons i s´encastellaven
com podien per combatre els enemics. Algú devia de pensar que quina
desgràcia d´edifici que han fet aquí, tan gran i tapant tan bella
ermita, amb lo bonic que era l´antic hostal...algú ric, segurament
el suficient per tenir prou temps per lamentar-se amb nostàlgia de
temps passats. Diferent del traginer, on la poesia del lament
segurament queia sobre les seves mans i el seu rostre d´ulls petits
solcat d´arrugues.
Mitja
façana m´observa. L´altre meitat ja ha caigut, i en la seva
caiguda ha dibuixat una frontera difícil de guardar, inestable com
totes les fronteres, les d´ara i les d´abans. Ruïnes, algunes
belles, d´altres convertint-se lentament en runes. Acabo assegut en
uns graons de pedra, observant-la. Fa un sol ben agradable. No hi ha
ningú més, de fet el lloc queda el suficientment allunyat perquè
no s´hi arribi massa gent. Mentre he estat aquí, he estat pensat en
una paraula, pronunciada per en Roger Mas cantant Verdaguer : ruïnes.
2 comentaris:
Runes, confeso que m'engoixen, cada cop més, imagín que a mesura que jo mateixa m'atraco a ser-ne una :)
Abraçada!
Les ruïnes són lliçons per aprendre, però tú no t´atraques a ser-na una, de ben segur. Per ruïnes, les pedres.
Ja saps el que diuen : "Menos da una piedra" ( cosa, en aquest cas, totalment falsa ).
Publica un comentari a l'entrada