(...)
El tamariz és un arbre de tronc nuós , de fulla caduca la qual, ara a l’estiu
despunta prima i molt verda, un arbre semblant
a la mimosa. És per tot arreu de la ciutat, als jardins i parcs públics. Al
camí de ronda que mena al far del Cabo Mayor, aquests adopten formes
allargassades, adaptades al mur de pedra que les protegeix : els admiro en un
punt on s’entra en un jardí perfectament endreçat, molt anglès, ple de
parterres de flors- hortènsies, tot és ple d’hortènsies també - estenent-se a
banda i banda d’una escalinata que baixa enmig d’una porxada de columnes cobertes
de verd ; vora el mur, entre dos d’aquests arbres d’aire ancestral, la vista del
mar i part de les platges que hem deixat enrere, la ciutat, és d’una placidesa
absoluta. El dia és diàfan, quasi bé mediterrani. Una merla m’observa des de la
branca d’un pi, un home esmorza en una taula de pic-nic, una dona remena el
mòbil estirada damunt una tovallola sota l’ombra del mur, sospira rere les
ulleres de sol, la vida aquí és igual que arreu però amb la sensació d’anar més
al ralentí, com si hi hagués un decalatge de minuts respecte al que hauria de
ser un temps normal i homogeni, constant ... la
idea suposo que sorgeix per la pròpia inèrcia de la vacança, del paisatge i potser
no tant de la gent. El cas és que hi és. Segueixo el camí del camí, dins aquest
mena de jardí botànic que menarà ben aviat altre cop a l'inicial, assolellat, seguint la ruta damnut la pedra. Després d’un parell de giragonses, d’una pujada a un petit turó, unes
quantes passes baixant per enfilar tot seguit un petit mirador, que sorgeix de
repent. Des d’allí, la vista emmudeix qualsevol comentari : el Cabo Mayor, el
mar i a sobre, el far. Des d’aquell dia a Montrose, fa vint anys, que no veia
un far. (...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada