Transició

Torno per aquests verals en aquesta tarda tranquil.la. Sobre el camí, les antigues fulles seques fan ressonar els meus passos fent-me pensar en l´eco d´unes passes caminant dins una casa antiga oberta pel bon temps. Espero alguna cosa, caminant enmig de l´alçada d´aquests roures que vaig encalçant de mica en mica. Potser és una sensació passada, de pau, quietud i tranquil.litat ; totes tres hi són, banyant-se en les fulles ja grosses i tendres. M´aturo, amb el fregadís de sequedat aturant-se als meus peus. Em precipito en el silenci, trencat pel soroll d´algun refilar, pel garbí que fa parlar les branques. Inquiet, torno a començar. Porto la càmera, però no hi penso. L´oïda s´aguditza als sorolls del bosc i el cos segueix el seu trajecte i marxa, girant a nord i allunyant-se de l´oasi d´altres temps. Aquest desencís no és profund, té el seu pes específic a l´evolució natural de les coses.

El sol apareix en una clariana : el bosc, d´aquesta banda, trenca definitivament amb la civilització i estableix el seu refugi més feréstec, una petita vall formant un amfiteatre on, ara si, els ocells hi toquen la seva particular simfonia. La meva ombra és nítida fins entrar novament en la frescor del joc de llums travessant aquesta rosassa fabricada a mitges de tendresa verda i duresa de pi envellit . L´estepa va esgrogueint algunes fulles i deixa els seus pètals de rosa marcant el senderi ; potser per això i la ment divagant encara, erro i segueixo rastres de senglars fins quedar-me momentàniament perdut. Hi caic quan arribo a la base d´unes roques, les recordo perfectament : el pas queda barrat per una grimpada que un altre cop la prudència em desdiu de fer. Em giro i contemplo la fondària de paisatge, coneguda de illa perduda. Llavors era més Crusoe, penso; ara sóc més Uzala.

Retorno al camí . Una alzina de tronc robust , d´escorça perfectament marcada, muda a trencadís de natura viva dins meu cap cercant raons de ser. Una línia fina de llum en bateja els contorns ; li faig unes fotos ; m´acomiado agraint-li la breu pensada. Llavors enfilo un rost del camí i surto al setial de les mans creuades. Abans seia allí sovint, inclús algun dia hi pujava una mica de poesia, potser alguna antologia catalana antiga de l´avi, menuda i fàcil de portar. Avui resto dret, com qui va passant escales d´un viatge. Recordo un corb passant a darrera hora, cridant contra algun mal auguri ; avui no en passa cap. Em quedo dret una estona , després faig un riu – aquí sempre me´n venen ganes, no sé perquè -i faig una darrera ullada a l´impenitent cel blau, per girar i retornar per la roureda de l´abraçada, que davalla no tant bonica com la primera, però més pacífica i silent encara. Aquí el món s´ha aturat de fa temps, o així ho vull creure. Vaig baixant i la sensació d´entrar en aquella casa d´estiu abandonada als hiverns de cada vida s´accentua. Camino i la companyia es fa present, sobre meu, com si se´m perdonessin faltes passades. Potser busco alguna mena de benedicció, venint per aquí. Potser no. El roure de l´abraçada – singular, perquè només ho faig fer un cop – està ben dret, dret com un Sant Pau. L´admiro una vegada més. Jo sóc més d´alguna variant de telecinesi, la sàvia corre sense necessitat del contacte físic, ell ho sap i jo també.

I torno, i el camí em desvetlla el regal d´altres vistes oblidades. Mai s´acaba mai de fer el mateix camí, aquesta és la gràcia dels quatre pins carnerians. Com la flor encarenant-se sota un raig de llum, que em fa repetir la mateixa fotografia tres vegades. Ja s´acaba, el camí baixa com el sol, sols que jo ho faig més de pressa. És així com venen les darreres llums sobre un altre roure, abraonat a un buit de torrentera vallesana. Les fulles fan uns giravolts compassant la melodia tardana fent-me l´ullet.¿ M´esperava ? L´Uzala em diu que no, en Crusoe que si. I disparo unes darreres instantànies, plenes de llum i color.