La vida és com un mosaic d’experiències, va dir ( qui ? ) tot mantenint la mirada fixada en aquella taula feta de petits trossos de pedres de colors sense mirar res, pensant en els anys passats com qui mira les fotografies al mòbil lliscant el dit cap avall tot cercant una data a la velocitat del que ja no hi és, els ulls ploraners de joventut ( perduda ), pupil·les aquoses ( qui sap si ...) respongué sense adreçar-se a ningú en concret, potser a si mateix – tot i que seria massa previsible – o al mon sencer – i això seria massa presumptuós -, més aviat– respongué – perquè ella no va ser - va pensar – , és com un trencadís.
P.D. Seguir escrivint, a pesar de tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada