Santander. Notes ( III )

 

(...) En aquest mirador hi ha uns quants cadenats rovellats, tancats al voltant de la barana, rovellats, plens de salnitre, penjats en direcció al mar ; rovells d’antigues promeses d’amor. Han tornat per aquí qui els va posar ? em pregunto mentre en toco un ; el contacte és fred i em deixa alguna marca als dits. No hi ha claus ja que els obrin...El far, de tons grisos, és bonic de veure i com ho son tots, d’estètica solitària : la protecció, el simbolisme del far. “Tu ets el meu far”, dius mentre penses en algú que somiaves estimant-te. Des d’allí, un cop arribats al cap, la vista cap a l’est mostra tota la cornisa santanderina, una visió de bastions de roca formant la línia d’aquella costa que de petit dibuixava fent tot de plecs petits amb el llapis a l’hora de rematar el contorn de la península, que imaginava agresta i plujosa- El Nord. Rere el far, cap a l’oest, la costa deixa de jugar a fet i amagar i sembla solidificar-se amb el mar, sense platges ni poblacions ni homes ni dones, com si fos darrera del teló d’un gran teatre estiuenc. Gavines sorgint d’algun país remot, inhòspit. Per aquí el far potser sí que il·lumina la fi del mon.

Al vespre, tornant del centre en autobús – l’autobús, a falta de metro, és el transport més utilitzat dins la ciutat -, miro la noia asseguda davant meu. Molt jove, té un rostre on els llavis pintats i brillants fan un rictus de contrarietat, com si tornés a casa després d’un mal d’amor no correspost. Està sola. Llueix una trena caiguda pel costat del seu coll; capficada, n’allisa els cabells de la seva punta amb la punta de les ungles dels dits immaculadament esmaltades de vermell. És molt jove encara, que penso , el suficient per poder estar trista només unes hores ; o lleugerament enfadada, o ves a saber...és molt jove encara.

A l’hotel, llegeixo una estona la novel·la que m’he emportat per aquest petit viatge, “ Un mes al camp ”, on hi ha una dona, la senyora Keach, que ja seria això. La llum per algú altre, vull dir. Un far. (...)