Un cas inequívoc de bona sort

Avui, finalment, he obtingut la prova definitiva d´allò que generalment s´anomena com la bona sort. I no em vinc a referir a la sort en si mateixa, sobre la qual és ben sabut que un la pot buscar o se la pot trobar sense més, i sobre la qual no s´ha escrit massa ni hi ha estudis científics que en certifiquin la seva existència.Algú em va explicar, ja fa temps, que amb la sort passa  com amb la idea de Déu, en la que uns hi creuen cegament, d´altres gens ni mica; i la resta, que hi creuen el suficient per anar a missa del Gall i comprar la corresponent loteria, quan arriba el Nadal. En el meu cas particular però, apart de comprar de vegades algun número als cecs, la sort me l´he buscat moltes vegades jo tot sol, sobretot la dolenta, i trobar-la, el que es diu topar amb ella per casualitat, ben poques vegades. Com a bona, molt poques vegades, tant poques que ni les recordo, i el terme, en el seu conjunt, ha acabat esdevenint un mite dins la meva percepció de les coses de la vida. Fins avui, en que un fet me l´ha fet conèixer en primera persona.

Ha estat al matí, quan se m´ha abocat el got del cafè sobre la taula, en acabat de menjar-me l´entrepà, com faig cada dia puntualment sobre un quart de deu. Aquest fet, inusual però alhora ineluctable, sol succeir un parell de cops l´any, fruit de la pura probabilitat entre la meva cura al posar el got sobre la taula, seguir-li sempre la pista quan es mou de lloc i la quantitat ingent d´aquells que arribo a col.locar sobre ella al cap del temps. Com a mer accident, per una altre part, no deixa de ser un dels més habituals en la vida de l´oficinista, un risc amb el que cal viure, si un és un addicte al cafè i no preveu – ara que està tan a l´ús – l´adopció de les mesures corresponents en prevenció de que pugui ocórrer aital desgràcia. Hi ha manuals que en parlen, de com prendre´s correctament el cafè a la taula de la feina; però jo,amant del  risc i sovint poc pràctic en segons quines coses, prefereixo no fer-ne cas, no sigui que m´acabi convertint en una persona excessivament pulcra i primmirada en tot allò que executa habitualment al cap del dia. Si he de ser sincer, no voldria acabar sent així, la veritat, perquè entre d´altres coses, no podria gaudir del fet de tenir bona sort, ni de descobrir-la, en el seu estat més pur, ni que hagi estat una vegada a la vida.

Si, perquè avui se m´ha abocat el cafè sobre la taula. I ho ha fet d´una manera meravellosa : a sobre el tros de taula on ha caigut no hi havia ni un paper, i això que la taula sempre, i quan dic sempre és sempre, està plena de papers. Avui no n´era l´execepció, però el cafè ha creat la seva taca negre, espessa i calenta, en la superfície delimitada per aquells i el teclat, just en l´únic espai lliure que quedava, ni massa gran ni massa petit. M´hi he fixat atentament, sorprès del fet: en una de les vores, el cafè, producte de la lleugera caiguda de la taula a la dreta, s´ha precipitat en una petita ona sense arribar a caure sobre una comanda en la que estava acabant de treballar des de les vuit del matí, un gruix de papers a escassament mig mil.límetre de tant subtil amenaça. He agafat el peu de rei per comprovar-ho, meravellat per l´equilibri, la fina linea que separa l´èxit del fracàs més absolut, traduït en hores de feina el.laborant un document sense fer-ne la lògica còpia, com si el fet de prendre la decisió de fer-la un cop hagués acabat el cafè, fos un autèntic desafiament a la ruleta russa de la vida quotidiana, aquella que no surt als grans llibres de història i a la qual mai ningú sembla fer-ne massa cas. Potser semblarà un mica exagerat pensar en l´aparició de la bona sort amb un detall com aquest, però apart de que hi ha més detalls reveladors, tinc la certesa absoluta de que mai més tornarà a passar d´igual manera, perquè tenir autèntica bona sort provoca precisament aquesta lúcida reflexió, un cop s´analitza fredament la situació a posteriori.

Encara força impressionat he constatat la manca d´esquitxos a la taula, habitual en aquesta mena d´accidents ; esquitxos que romanen en llocs inversemblants al llarg del temps, i que descobreixo atònit quan algun cop decideixo fer dissabte a la taula. Però avui, mirant i mirant la taula, la pantalla, els papers, la grapadora, la foto de la Maria Rosa i els nens...res, ni un esquitx. El cafè ha caigut com si fos oli, literalment. Fixant-m´hi bé a més, no s´ha colat per sota el teclat, un fet sempre desagradable quan l´aixeques i aquest envaeix racons, gotejant, i no saps mai com reaccionar, tenint-lo com el tens a les mans i veient com el petit desastre s´eixampla impotent davant dels teus ulls. Aquest ha estat un altre detall revelador de que alguna cosa estava passant, única i evidentment, extraordinària.

Finalment, un altre fet, potser el més empipador, inexistent avui també, que és quan, sense temps a reaccionar, el cafè traspassa les fronteres de la taula i s´aboca sobre els pantalons, a la cadira, al terra. En aquest cas, no fa falta descriure el rídícul d´haver de suportar la taca si els pantalons són clars i aquesta resta en un lloc vital on la vista de tothom acaba aterrant invariablement. Ho sé, per suposat, de pròpia experiència.

Heus aquí les proves.Avui se m´ha abocat el cafè i he descobert el que és tenir bona sort. Amb dues passades ràpides de paper higiènic l´he eixugat en un tres i no res. Després he aixecat el got i, per si no fos suficient de tanta bona sort, he descobert que encara en restava un bon cul a dins. Me l´he begut, com si m´estigués prenent un espresso en algun lloc idíl.lic d´Itàlia, mirant d´allargar el moment que sé que trigarà molt a tornar a arribar. El més bo de tot és que l´horòscop m´havia avisat de que avui tindria un mal dia. De fet després d´això del cafè...però tant se val, això ja és una altre història, massa avorrida d´explicar.El Sr.Mestres m´ha consolat, dient-me que un mal dia, el pot tenir tothom. Però es clar, ell no ha vist com s´abocava el cafè. Ningú pensa massa, en la mala sort que pot tenir en un dia.

Dubtes

S´encen la llum dins el bosc; i amb ella, un gruix d´ombres prenent consciència del revés del bosc; i amb elles, l´evidència de la seva fràgil espessor. El camí fondeja al davant, fent-se escàpol malgrat tota la seva certesa itinerant, sinuosa i negre, de la linea que la dibuixa dins el mapa. La llum i les seves ombres li fan de camuflatge perfecte i inesperat. L´aiguat d´unes hores abans ha deixat reguerons secs als marges; ha creat una catifa muda d´esponja de pi, pols i fulles verdes ; el seu perfum, regal eixut d´una especial virulència líquida semblant a la de quan es deu remenar un flascó d´essències contingudes, enmagetzamades per algun savi alquimista dins de cada àtom de consciència vegetal, mesclades fins a l´esgotament per l´aigua de la tempesta i atemperades per l´astre rei, fermentador d´il.lusions. L´herència permanent, usufructuaria pel qui s´atura un moment a respirar-la, a tocar-la, a paladejar-ne el seu gust, enmig de la fosca momentània, plena de guspires d´un aclucar d´ulls. I la remor a les oïdes, de la marinada arrissant ones per sobre del cap ; ara una, ara una altre, i una altre, allunyant-se en la direcció perduda del vent.

S´apaga la llum ; i amb ella, totes les ombres ; i amb elles, els dubtes d´on fondeja aquest camí del davant, ara clar com el que marca el mapa, amb totes les seves giragonses, desnivells , fites...el que tantes vegades hem recorregut sense haver de pensar cap on es portava, segur del seu destí fix, accessible i és clar, inamovible.

Incomprensió

" És ben cert, i també terrible, que fins a un cert punt, la idea o la visió de la misèria atreuen els nostres millors sentiments ; però en segons quins casos, més enllà d´aquest punt ja no és pas així. S´erra qui afirmi que això es deu invariablement a l´egoisme inherent al cor humà. Prové més aviat d´una certa desesperança de posar remei a un mal excessiu i orgànic. Per a un ésser sensible, la pietat es tradueix no pas poques vegades en dolor. I quan, per fi, es comprèn que aquesta pietat no pot conduir a un auxili eficaç, el seny exigeix a l´ànima que se´n desprengui. El que vaig veure aquell matí em persuadí que l´escrivent era víctima d´un transtorn innat i incurable. Jo podia fer almoïna al seu cos, però no era el cos el que l´adoloria ; era l´ànima la que patia, i l´ànima jo no podia abastar-la ".

Herman Melville, " Bartleby, l´escrivent " (1853 )

Fluor

No se n´adonà fins al cap d´una estona, quan ella es va aturar un moment. Li havia fet girar la cara per poder accedir amb més facilitat dins la seva boca, i al fer-ho, la seva galta havia quedat encoixinada sobre el seu pit esquerre. Llavors va ser quan va notar aquella tebior estranya, dolçament flonja, que al principi no va saber identificar atent com estava als moviments de les seves mans, a la llum del focus inclinat sobre la seva cara i és clar, al pas sempre desagradable de la fresa de la turbina retirant la tosca de l´esmalt de les seves dents.

-Obre una mica més...- li digué ella . Probablement aquesta frase en concret era la que més havien de repetir tots els odontòlegs del món, o els seus ajudants, com era el cas. En Ton feia temps que no es sotmetia a una neteja, i ja no recordava la Sara. Es pensava que seria en Carles qui li faria, però no. La Sara el saludà encaixant-li la mà amb suavitat, li preguntà com anava la càries que li havien arreglat la setmana passada –havia fet els deures – i si volia passar que avui li faria ella la neteja. En Carles estava fent la consulta setmanal a la clinica de l´assegurança, on ara hi treballava també. La crisi, va pensar en Ton, afectava tothom. Als darrers dos anys havia rebut sengles cartes recomanant-li fer-se una revisió. No ho va fer, i d´aqui la càries, per sort petita, que li van arreglar feia una setmana.

-Una mica més – insistí amb veu suau – A en Ton l´instint sempre li deia que no ho fes, i el primer reflex davant la visió de l´eina era de tancar la seva boca a cal i canto. Però ara a la seva veu s´hi va unir la d´aquella sensació protectora del seu pit, i obeí com un nen petit mentre el motoret tornava a engegar-se. Ell mirava de distreure´s, i girava els ulls per mirar-li la cara. Normalment no tancava mai els ulls malgrat fos un acte reflex també ; potser ho feia per demostrar-se a si mateix i al metge una certa valentia, tot i que descobrí aviat que sovint li demanaven que els tanqués. El cas és que si podia no ho feia, perquè mirar el rostre de qui li estava remenant la boca, ni que fos de cua d´ull, li donava un cert domini de la situació tot i saber que estava completament – i mai millor dit – a les seves mans. De totes formes s´hi sentia bé, per primer cop a la vida, en aquella consulta. L´habitació no havia canviat gaire de quan hi va anar per primer cop ja feia una vintena d´anys. Llavors, la consulta la regentava el vell Dr. Blanch, un home menut i afable amb pinta de pastor protestant d´alguna parròquia rural perduda enmig dels Alps suïssos. Hi ha persones que les veus d´una manera per primera vegada i sempre més les associes amb una imatge concreta. Aquell dia el Dr. Blanch li havia arrencat sense miraments un queixal corcat. Recordava perfectament la força de les tenalles tibant-lo,la pressió del cap sobre la llitera mentre l´homenet maldava per treu-re´l, i com finalment havia sortit. També recordava el pensament de com s´ho havia de fer la gent quan l´anestèsia no era possible, recordava aquella manca de dolor com qui veu una pel.lícula de cine mut on sortien de repent els textos del que deien els actors, on la manca de veu era com la manca de dolor, però on la força permetia d´intuir-lo.I encara recordava també de com havia quedat sorprès per la llargada de la peça, així com del buit que hi quedà, i amb el qual es va haver d´acostumar a conviure fins a oblidar-se´n, fins que els queixals dels costats ocuparen el seu lloc.

S´enrecordava d´allò, quan era en aquella habitació. D´aquella pèrdua. Les pèrdues eren així. Sempre fa falta algú per superar certs moments, algú que faci de queixal. Es va quedar pensant en aquestes coses mentre ella anava fent, sense presses. De tota manera l´escalfor incipient de la galta sobre el seu pit no durà massa, doncs al cap d´una estona canviaren de postura. Els ulls d´ella no sortien de la seva boca oberta, els seus ulls romanien concentrats i impassibles. El canell, ferm.En acabar, glopejà una bona estona i escopí. L´aigua tenia restes de sang, malgrat no sentir-ne ell el gust. Es passà la llengua per sobre les dents, i notà la nova aspror, el seguit de la línea de dents estranyament nues, com l´arbre al que acaben de podar.

-Et respatlles massa fort les dents, tens la primera capa d´esmalt molt prima – fou el que digué ella un cop es tragué la màscara de roba que li tapava nas i boca. En Ton es fixà en el seu rostre, confirmant que tenia els ulls bonics a més d´ uns llavis ben formats. L´uniforme verd, de pantalons i camisa folgats, no permetia endevinar gaires coses més. Ell es tocà la galta, mentre la Sara li anava traient el pitet que li protegia la camisa en un àgil moviment.

-Sempre ho faig, si, ¿ d´aquesta manera surten millor les restes de menjar, no ? -

-Probablement, però també convé canviar-se el raspall de tant en tant- respongué la Sara tot somrient. Ell també ho feu, semblava que hagués vist el seu raspall amb totes les cedres corbades pels costats. - ¿ I la pasta que fas servir, quina és ? -

-La C.- respongué mentre baixava de l´artefacte on estava mig estirat.

-¿I de quin tipus ? ¿La de l´anunci ?- afegí traient-se un guà amb un estil força peculiar.

-No sé, normalment la que trobo al súper, “blanqueadora”, em penso que és la que tinc ara. No m´hi fixo massa, la veritat. I menys en els anuncis-

-Doncs mira, et donaré uns quants tubs de mostra que tinc d´una que porta molt de fluor, que és el que necessites per mantenir almenys el que et queda d´esmalt. Si t´agrada, vas a la farmàcia que la trobaràs -

-Ah, val,  ja la provaré. Si me´ls dónes...-

-Anem, doncs-

Ella li donà quatre o cinc tubets. Després s´assegué rera el mostrador i apuntà alguna cosa en una fitxa per tot seguit cobrar-li la visita. En Ton es quedà observant els seus moviments, mentre sentia una recança que l´espantava, i que feia temps que no sentia. Sense proposar-s´ho, aquell matí la Sara l´havia enganxat amb la guàrdia baixa. Després d´això, a ella tant sols li restava acompanyar-lo a la porta.

-Recorda, Ton, fluor-

-¿Eh ?-

-Fluor, per les dents – digué ella aixecant l´índex i mostrant-li les dents serrades, fent un gest com d´estar respatllant-se de dents. Restaven un davant de l´altre, amb la porta de la consulta oberta. Ell feu un somriure vague, mentre se la mirava i li oferia la mà.

-Si, si , ho recordaré. Gràcies per tot -

-A tú -

En Ton davallà per les escales fins arribar al al primer replà, on va sentir com la porta es tancava. Alçà el cap amunt, i després a la seva esquena, notant una certa foscor envaint-li l´ànima. Com un buit d´ànima, com aquell buit que va deixar el queixal de feia vint anys.

***

-Clínica Basté, li parla la Sara, ¿mani´m ?-

-Ah, si, bon dia Sara. Aqui en Ton Fornells. No sé si te´n recordaràs, fa uns díes vaig venir per fer una neteja i...-

-I és clar que me´n recordo, Ton. -

-Ah, bé, si...doncs mira, és sobre la càries que em vau arreglar, que em torna a fer mal, sobretot al prendre alguna cosa massa freda.-

-Vaja, doncs ens ho haurem de tornar a mirar tot i que...- Es fa un breu silenci a la linea.

-¿Si?-

-Disculpa, és que estava pensant que potser al fer la neteja, mirava de recordar si no m´hi vaig entretindre massa- La Sara sap que si, que s ´hi va entretenir massa. El seu rostre sobre el seu pit, aquell acte involuntari que perllongà més del compte, voluntàriament. Sap com li va agradar la mescla de tranquil.litat i pors momentànies d´aquells ulls mirant-se-la, confiant en ella ; poc sovint s´havia sentit tant segura fent una feina. La inseguretat d´ell responent-li les seves preguntes sobre pastes dentífiques que mai feia a ningú,mentre es treia els guants lentament. De fet tampoc donava mai a ningú els pocs tubets de mostra que els fabricants els enviaven a la consulta. I menys els que porten massa fluor, poc recomanables immediatament després de fer una neteja.

-No dona, segur que no. La neteja va ser impecable, o almenys a mi m´ho va semblar. Més aviat potser, ara que ho dius, va ser el fluor. M´ho vas remarcar...-

-¿El fluor ?- diu ella.- Clar ! - afirma, amb un to alleujat- El fluor , la pasta nova. És forta, saps, aquesta pasta. Potser te´n convindria un altre...-

-Aquesta que em vas donar semblava bona, almenys pel que deia el prospecte-

-Si, però després d´això de la càries... tot i que jo m´esperaria uns díes. Mira, farem una cosa: si et segueix picant el queixal d´aqui una setmana, em truques un altre cop.-

-¿I?-

-Doncs te´n preparo una altre de més suau, crec que tenia uns tubs aqui. Els passes a recollir i a veure què tal.-

-Val, doncs si em segueix fent mal, et truco, Sara-

-Adéu, Ton-

-D´això, si... adéu.

Amb el telèfon encara a la mà, en Ton es toca la galta. S´hi nota alguna cosa, però no encerta a endevinar-ho. Deu ser mal de queixal. Si, segur que és això. Segur que si.

Sobre l´escriure ( extracte )

(...)

¿De què serveix escriure una paraula, no diguem ja una frase...sencera ? Sovint se n´escriuen masses, centenars – m´atreviria a dir que de mil.lions – que no porten a enlloc, perquè qui les llegueix ho fa amb la rapidesa d´un llamp però d´un llamp d´una tormenta molt llunyana, una fogarada on el tro posterior no s´arriba a sentir mai ; això si les arriba a llegir, perquè de paraules, en un dia, se n´arriben a escriure una barbaritat, i en canvi, les estadístiques afirmen que cada dia es llegueix menys, és un fet demostrat, inapelable, rotund, contundent...tant com les moltes novetats editorials que un es troba a les taules de les llibreríes, planes i planes de paraules – i frases ! - escrites per a una pretesa posteritat. És així, la realitat, és a dir, la realitat avui en dia és un inmens whatsapp on hi caben tots els centenars i més de mil.lions de paraules – ara si, ho afirmo – que es poden arribar a escriure en un dia. I no és tasca fàcil, no : requereix dedicació i destresa, perquè escriure en un teclat d´un mòbil no és pas fàcil i en canvi, si t´hi fixes bé, hi ha pel món moltíssima gent que hi té la mà trencada, gent que seria l´enveja de les antigues mecanògrafes ; gent capaç d´escriure gairebé cap per avall o fent una altres activitats d´alt risc, com conduir tot escoltant música a tot drap amb una sola mà, o fregint un ou o inclús fent-se la manicura. O sigui que s´escriu més, i es llegueix més, i les estadístiques no valen per res. Però és clar, les estadístiques es refereixen a un altre tipus de lectura, o d´escriptura, diguem-ne més elevada ? Qualsevol best-seller cobriria aquesta expectativa, segons les famoses estadístiques.

No, em dic. No sóc tant esnob com per parlar de Josipovici o Marai, de Zweig de Camus o Tabuchi, de Beckett, Flaubert o Graq; de tants d´altres evidentment més coneguts però que semblarien menys mencionables per algú que intenta d´evitar sense fer-ho que la gent que el llegueix  es pensi que no, que no i que no, que no és pas un esnob ; i en canvi ho faig. Perquè sovint és l´únic que em queda, llegir les seves frases i les seves paraules sabent que en proporció, amb estadístiques a les mans, una ínfima part de la població, des de la seva primera publicació, ho ha fet o ho farà. I és clar, és llavors que em pregunto el que em pregunto. És a dir, quina part de la pel.lícula m´he perdut, veient com veig la única en la que en sóc el protagonista absolut –pel.lícula força avorrida, per cert, segons la majoria dels crítics -. El que ve després és molt trist, tant com l´estar sol quan no s´hi vol estar. Tant com mirar d´ escriure per arribar a algú, qui sigui.Tant o més inclús, com de no tenir un I-Phone. Si me n´acabo comprant un, estaré perdut...i ara, NO ! Estaré salvat. Podré escriure en un mini-teclat, podré rebre piulades, comunicar-me a l´instant, ser agut, filòsofic, poliglota, emoticonianíssim, estar en mil grups de no sé ben bé què, tenir un munt de seguidors - i seguidores -...ser algú, punyeta ! O almenys semblar-ho, fent veure que contesto a un munt de missatges amb uns auriculars a les orelles sense haver de fer cas a ningú més. I també penso que em podré fer selfies – jo, que vaig ser un pioner ja fa uns quants anys ! - sense semblar un tio raro. Si, seré jo sense necessitat d´haver-ho de ser.

La realitat sempre supera la ficció, em dic. Bé, no ho dic, només ho escric, per corroborar que en aquest cas no és ni de bon tros així. Però és que ara em sento millor. Escriure em prova, tot i semblar esnob. 

(...)

A l´era

Fa uns quants anys, quan el viatge es va aturar, m´hi vaig arribar. Cercava la llibertat d´un cert retorn als antics estius, vinclada a les olors retrobades dels bruguerars,els pins i les alzines; de la calor ben portada caminant per antics camins, de corriols on el temps sembla no passar, com així corrobora l´era d´aquesta masia ancorada als murs que la defineixen.

( rellegint-ho, podria ser l´inici d´una novel.la )

Ara ja n´he fet una petita tradició. A les primeries d´Agost, quan tot plegat convida a passar un tros de tarda assoleiada i perfumada d´anònima solitud, camino fins allí, i em quedo una bona estona assegut, arrepenjat sobre el muret que l´encercla en bona part, just a sota l´ombra d´una figuera borda, davant per davant de la meravellosa alzina que endevino centenària, de ben segur. Un arbre protector, sentinella encara ocasional com ho seria un xiprer a l´entrada d´un cementiri. Sentinella de moltes hores viscudes, de ben segur. Inmutable, allargassant cada estiu una mica més els seus braços cap on es pon el sol. Qui la va plantar va fer una bona feina, malgrat estar segur de no poder gaudir mai de la seva i esplèndida frondositat. Probablement però, va gaudir d´altres coses, com d´una vista nèta fins al mar dins un altre de boscos ; de camps de vinyes, de blat batent-se aquí on m´assec a llegir alguns poemes que m´he acostumat a portar a sobre. El brogit del món queda lluny d´aqui, formiguejant a les platges de l´estiu, a les pantalles tàctils, a les urbs tant necessàries com mig oblidades en quan es té un petit respir per gaudir de la pau d´un lloc recer de petites estones felices. Al diari d´avui algú en parlava d´aquesta mena de felicitat, tot citant algun escrit on se la comparava amb l´abella quan entra dins una flor ; un altre article parlava de faules de formigues i cigales. I als versos d´aqui dalt, m´he topat amb dues paraules desconegudes : aimia i satalia.

La primera, dins aquests :

Cel d´hora baixa, empressonat

dins la pupil.la de l´aimia...

La segona, en aquests altres :

I l´amor ocult

entre satalies...

L´aimia entre satalies...conhort, refugi, tardes d´estiu.