(...)
¿De
què serveix escriure una paraula, no diguem ja una frase...sencera ?
Sovint se n´escriuen masses, centenars – m´atreviria a dir que de
mil.lions – que no porten a enlloc, perquè qui les llegueix ho fa
amb la rapidesa d´un llamp però d´un llamp d´una tormenta molt
llunyana, una fogarada on el tro posterior no s´arriba a sentir mai
; això si les arriba a llegir, perquè de paraules, en un dia, se
n´arriben a escriure una barbaritat, i en canvi, les estadístiques
afirmen que cada dia es llegueix menys, és un fet demostrat,
inapelable, rotund, contundent...tant com les moltes novetats
editorials que un es troba a les taules de les llibreríes, planes i
planes de paraules – i frases ! - escrites per a una pretesa
posteritat. És així, la realitat, és a dir, la realitat avui en
dia és un inmens whatsapp on hi caben tots els centenars i més de
mil.lions de paraules – ara si, ho afirmo – que es poden arribar
a escriure en un dia. I no és tasca fàcil, no : requereix dedicació
i destresa, perquè escriure en un teclat d´un mòbil no és pas
fàcil i en canvi, si t´hi fixes bé, hi ha pel món moltíssima
gent que hi té la mà trencada, gent que seria l´enveja de les
antigues mecanògrafes ; gent capaç d´escriure gairebé cap per
avall o fent una altres activitats d´alt risc, com conduir tot
escoltant música a tot drap amb una sola mà, o fregint un ou o
inclús fent-se la manicura. O sigui que s´escriu més, i es
llegueix més, i les estadístiques no valen per res. Però és clar,
les estadístiques es refereixen a un altre tipus de lectura, o
d´escriptura, diguem-ne més elevada ? Qualsevol best-seller
cobriria aquesta expectativa, segons les famoses estadístiques.
No,
em dic. No sóc tant esnob com per parlar de Josipovici o Marai, de
Zweig de Camus o Tabuchi, de Beckett, Flaubert o Graq; de tants
d´altres evidentment més coneguts però que semblarien menys
mencionables per algú que intenta d´evitar sense fer-ho que la gent
que el llegueix es
pensi que no, que no i que no, que no és pas un esnob ; i en canvi
ho faig. Perquè sovint és l´únic que em queda, llegir les seves
frases i les seves paraules sabent que en proporció, amb
estadístiques a les mans, una ínfima part de la població, des de la seva primera publicació, ho ha fet o ho farà. I és clar, és
llavors que em pregunto el que em pregunto. És a dir, quina part de
la pel.lícula m´he perdut, veient com veig la única en la que en
sóc el protagonista absolut –pel.lícula força avorrida, per
cert, segons la majoria dels crítics -. El que ve després és molt trist, tant
com l´estar sol quan no s´hi vol estar. Tant com mirar d´ escriure
per arribar a algú, qui sigui.Tant o més inclús, com de no tenir
un I-Phone. Si me n´acabo comprant un, estaré perdut...i ara, NO ! Estaré salvat. Podré
escriure en un mini-teclat, podré rebre piulades, comunicar-me a
l´instant, ser agut, filòsofic, poliglota, emoticonianíssim, estar
en mil grups de no sé ben bé què, tenir un munt de seguidors - i
seguidores -...ser algú, punyeta ! O almenys semblar-ho, fent veure
que contesto a un munt de missatges amb uns auriculars a les orelles
sense haver de fer cas a ningú més. I també penso que em podré fer selfies – jo,
que vaig ser un pioner ja fa uns quants anys ! - sense semblar un tio
raro. Si, seré jo sense necessitat d´haver-ho de ser.
La
realitat sempre supera la ficció, em dic. Bé, no ho dic, només ho
escric, per corroborar que en aquest cas no és ni de bon tros així.
Però és que ara em sento millor. Escriure em prova, tot i semblar
esnob.
(...)
6 comentaris:
Em vull permetre el luxe de no comentar el text a primeres llegides (no hi tinc costum). Només dir-te que m' agrada el to d' aquest escrit, em sembla molt fresc, encara que la reflexió l' interpreto profunda.
(ja tornaré)
El fet d´aprofundir-hi ja és una satisfacció per haver-lo escrit.
La teva opinió sempre és un (petit i satisfactori ) luxe. Com un bombó d´aquests que tant t´agraden. Però fes-ho quan vulguis, no hi ha pressa.
ningú t'obliga a seguir la corrent actual del whattsapp i twitter, pots seguir perfectament amb això que en diuen bloc que segons els experts fa temps que està ben mort...
És exactament el què faig, Pons.
Però no sé fins quan, avui en dia hi ha formes de consum molt agressives.
Comparteixo bastant o molt tot el que dius i tant li fa si ets o sembles un snob o un tio raro (jo tampoc whatssapejo ni instagramo ni twittejo, el que no em fa millor ni pitjor, però sí que em permet viure més tranquil·la i no tant pendent de la pantalleta i el ditet), però em nego a comparar el fet d' escriure en un blog o en paper editat amb el de fer-ho a través de les xarxes socials. Formalment no hi ha comparació, si de cas, el punt en comú és la comunicació, però tot i així existeix a diferent intensitat i rapidesa.
Si generalitzem, el plaer que et dona una bona lectura o una imatge contemplada en una pantalla de dos pams no te la pot donar un clic de minipantalleta o un emoticona que et fa un llengot ( o sí...ves a saber). Prefereixo que cada cosa tingui el seu espai i la seva utilitat, no pretenc renegar dels avenços tecnològics però tampoc tolero que em xuclin el cervell amb una palla.
Esnob no sé si ho sóc, però rareta m' hi fan sentir sovint.
I pel que diu en Pons, poc cas als experts, tots sabem on ens han portat les teories expertes que parlaven de la crisi, per exemple. Mentre hi hagi una persona que escrigui i una sola que la llegeixi un blog no mor.Si la vida en un blog és tenir cinquanta comentaris a cada entrada i ser divertit, ocurrent i original vol dir que n' has de fer cent en altres blogs per rebre el retorn, quin cansament no? És vida això?
Slowly i bons aliments...que al final tots arribarem allà mateix.
Que et segueixi provant escriure que tots ens en beneficiarem, bones vacances.
( Avui deu ser festa major a Santa Mary de Vilapigeon, no?)
Bé, el que jo penso referent al tema dels smartphones realment no importa, perquè més tard o més d´hora n´acabaré tenint un, i tú probablement també. El cas és, com bé assenyales, de fer-ne un bon ús després. La tirania del consum és així. Tampoc volia tenir un mòbil fins que em vaig quedar tirat a la carretera un dia i vaig comprovar que enlloc hi havia un telèfon públic - aleshores em vaig adonar que havien anat desapareixent paulatinament -. Un cop comprat tampoc l´he fet servir massa, la veritat, de fet el tinc per trucar i per estar localitzable quan cal. Normalment, amb tot això dels avenços m´agarada esperar-me per observar com cap a on va apuntant tot plegat. I ara ja ho sé, o sigui que estic més o menys preparat per donar el pas següent.
Per lo demés, anava una mica més enllà en la reflexió de tot això que se´n diu llegir i escriure. I referent al tema del blog, penso com tú, veig que entens el funcionament del tema.
No sabia que avui era festa major a Santa Maria. Al final i de moment no he pogut pujar encara, i malauradament no sé si podré. Potser s´haurà d´esperar el mar, però sé que hi és sempre que vulgui, i això em consola.
Per si de cas, saluda´l de part meva, tot i que ja el veig sovint pel telenotícies. En fi, és el teu mar, recordes ?
I que passis un bon cap de setmana, indiketa.
I gràcies.
Publica un comentari a l'entrada