Breu història de la humanitat

Vaig llegir per algun lloc una frase d´Einstein on afirmava que la diferència entre la genialitat i l´estupidesa és que la genialitat té els seus límits. La deducció de la infinitud de l´estupidesa em va portar a pensar en aquella gent per la qual jo sentia admiració. Eren exèrcit : gent honrada i abnegada, sense gaires ideals assumits ni interioritzats; gent anònima també, sense jerarquia, impol.luta de diners i honors ; generalment, gent pobre. Homes i dones clarividents, sensibles, molt treballadores sense remei per deixar de ser-ho. Senzilles, humanes, probablement estúpides, segons tota aquella altre gent que així les consideraven a través dels seus discursos on s´apropiaven de cada gota regalimada de suor de tots els seus fronts i les feien seves, i les aplegaven en noms grandiloqüents i abstractes com pàtria, honor i bandera. I unitat, molta unitat, amb molt de treball i sacrifici. Calia mirar-los les mans, a tots ells, quan les aixecaven amb convicció guanyadora. L´estupidesa no era pas la dels altres, evidentment, però calia fer-ho creure així, per seguir orquestrant la seva pròpia, cega i infinita. Era necessari. Era la solució. D´estúpids amb capacitat de governar el món n´hi havia ben pocs, i calia conservar-los. I sobretot, sobretot, fer-los creure genis sense límits. La història així ens ho demostra i ho seguirà fent, sense cap mena de dubte. En això sempre han estat uns genis, tot sigui dit. Els més rics, vull dir, els de debò. 

( Per més detalls, aqui )