Per la vall de Sant Aniol

No he d´enganyar ningú. Al  gorg dit el Gomarell hi ha gent, en aquesta hora de la tarda. La pujada per la vall que duu a l´ermita de Sant Aniol d´Aguja és plena de gorgs on les aigües diuen " vine". La gent té dubtes d´on banyar-se, cada pleta d´aigua n´es una invitació; els excursionistes s´acumulen, a certs llocs del camí. Tothom sembla buscar el seu paradís particular on estar-se una estona enmig de turqueses plàcides en què la imaginació vola ràpid cap a tròpics insospitats.A d´altres trams, en canvi, la fortuna et manté sol. És a la tornada, que faig pel camí que transita per damunt de la vall, passant pel portell de la Guilla, amb vistes magnífiques damunt la vall i la petitesa dels gorgs - bassals verds albirats a cop d´ocell - d´on m´arriben els xiscles de la gent quan tasten l´aigua garrotxina. Ningú sembla passar per aquí, l´ambient és sec, sense humitat ni aigua. L´aigua atreu a la gent, i jo no en sóc cap excepció. Suat per la caminada, em trobo que el camí creua l´anada amb la tornada per la pleta fotografiada al matí. El destí m´endinsa dins les aigües, més que fredes. Hi ha gent, si, però entra i surt, o camina a peu nu. No neden, i no saben el que es perden. La piscina natural és llarga i al igual que les artificials, va enfonsant-se cada cop més. Al final, un grup d´arbres m´aïllen temporalment allí on el gorg és gorg, i el verd s´emmiralla amb sol i pell. Llavors faig el mort i miro el cel, i recordo versos d´aigua , amarat d´aquesta minsa solitud : el doll que vessa / ben endins de la gorga / és llum pregona. I ho entenc, literalment. La poesia poques vegades ha estat més explícita per a mi.

Però cal altre cop de fer el viu, perquè dins d´aquesta aigua un no s´hi pot estar massa estona. Torno a la riba, m´assec a una roca i faig un mos, envoltat de gent gaudint del seu petit paradís. Envoltat de vida, marxo.