Cau
la nit i surto a fora. El paisatge fosc, sense lluna, els llums
ataronjats de les faroles del carrer ; la fresca, vinguda de la
llarga pluja del dia anterior ; les ombres de les façanes de les
cases, dels arbres, del silenci d´una nit d´agost; avions,
circulant força més amunt, curulls de destinacions, que no pas de
destins. Res per fer, el pensament aturat de fa dies. De sobte, al
poc d´estar assegut sobre el pedrís, una llampegada il·lumina una
nuvolada amagada dins la fosca, perfectament delimitada dins la nit
serena. No se sent cap tro, només aquesta aparició intermitent dels
núvols encenent-se de tons grisos i blancs. Davant seu, quan m´hi fixo al cap d´una estona, n´apareix
un de més gros, negre a la meva vista: fa de pantalla al so, suposo,
perquè l´espectacle és curiós, sense gota de vent ni pluja ni res
que faci pensar en una tempesta. Només els llampecs succeint-se a
bon ritme. Un petit miratge nocturn, un petit misteri dins la
peixera dels ulls que s´ho miren, dubtant de si deu significar
alguna cosa. Cinema mut, algú hauria de posar la frase o la música
adequada, o canviar a un pla on una dona de rostre molt blanc i
llavis ben foscos, teatralment, aixequi les mans al cel o les uneixi
suplicant, o bé posi els palmells damunt del cor mentre gira el cap
a dreta i esquerra olorant-se una tragèdia. I el públic només
esperi , amb l´alè tallat, a veure què passa a continuació fins a
la fi, on tot s´acabarà bé.
Algun
cotxe passa pel carrer, un rat-penat llisca en la semi-obscuritat, jo
que m´ho miro i miro de recordar en aquell lloc on vivien els déus
antics...mica en mica la tempesta es va desplaçant cap al sud-est i al cap d´una
estona més llarga, la lluna, avui una mica més grossa i menys
plena, va pujant amunt, abaixant el teló de la petita funció
esdevinguda al cel nocturn. Els déus, encara respiren .
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada