Si
en sents la necessitat, no cal dir-ho, ni tan sols pensar-ho. Em vaig
guardar el poema de l´Elliot a la bústia d´entrada del correu.
Llegir texts ben escrits m´ajuda a situar-me en l´espai i el
temps, em fa adonar de la dificultat de lligar paraules per obtenir
un resultat provocatiu : hauria de ser ben fàcil de fer, això de
fer versos o lligar històries. És comprensible, tanmateix. I el
silenci, aquesta resposta tan ambigua, també em situa dins el temps
crític del qui no fa res per mirar de ser perdurable,
sociològicament parlant. Antropològica, de igual manera, se´n
dedueix la solitud dafoeniana, comuna a aquest poema que m´he
guardat, gràcies a la deferència d´en Marc V. Porto un mes
trobant- me´l quan menys l´espero, i d´això es tracta
precisament, de la necessitat de no dir ni de pensar ni
d´esperar. Acaba així : espera sense pensar, ja/ que no
estàs preparat/ per fer-ho :/ Així la fosca serà llum i/ la
immobilitat dansa. Esperança, amor,fe. Car fóra quelcom
indegut. L´ànima que espera sense esperar res. Difícil com un
poema ben escrit, com la història rodona. L´impossible de la
mediocritat. ( un meu sospir ). Tot i això no cediré pas a aquest punyeter i solitari
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada