L’
illa és deserta. El nàufrag hi arriba ; al cap de poc temps, un bagul,
arrossegat per la marea, fa acte de presència. L’ obre , hi troba un llibre en
perfecte estat de conservació, però no és el llibre que sempre va dir que s’
emportaria a una illa deserta, perquè totes les fulles són d’ un blanc més
aviat esgrogueït. Hi ha, a més, una ploma estilogràfica, amb un sol recanvi de
tinta. També hi troba un mapa, és el plano de una illa on una tirallonga de
guionets sembla marcar un itinerari fins
arribar a una X , plantada al darrer racó de terra dibuixada amb precisió de
filibuster lletrat.
El
nàufrag pensa en un tresor, i després, en la set que té . S’ endinsa a la selva
, camina dues hores ben bones seguint traces d’ animals fins que sent el so de
l’ aigua caient. Surt en un clar; hi troba una llacuna d’ aigües cristal·lines alimentada per una cascada al fons de la mateixa, sorgint de l’ impenetrable
verd. Beu assedegat, es despulla i es banya una llarga estona. Després s’
asseca al sol i pensa que té gana. Mira amunt i , efectivament, hi ha alguns
cocoters, alguns fruits dels quals cauen sobre el verd maragda on s’ ha banyat fa una
estona..
Mentre en recull un parell flotant recorda el que li va dir un norueg sobre la
diferència entre un país com el seu i un altre semblant a on es troba ara : en
aquest darrer, si un vol menjar, només cal posar-se sota una palmera i esperar.
En el seu, per sort, no passava el mateix, però això eren més rics. El nàufrag,
sospesant els cocos a les seves mans, troba que millor naufragar aquí on és ara
que a Noruega.
Dona la volta a la llacuna i darrera la cascada descobreix una gruta, prou grossa per aixoplugar-se i fer-hi nit. Després es fa amb una liana una mena de corda al final de la qual hi enganxa un petit esquer que ha fabricat amb previsió abans de sortir de la platja, d’ un llarg clau que sobresortia d’ un dels costats del bagul, doblegat a tal efecte a cops de pedra. Lliga aquest sedal primitiu a una roca i després, inspecciona la gruta. Pocs metres endins, la foscor és total, però quan ha caminat una mica a les palpentes, disposat ja a tornar, una llum a la seva esquerra el fa seguir. A mesura que s’ hi apropa, veu que es tracta d’una boca de llum que ve de dalt, il·luminant una petita cambra on quasi bé el soroll de la cascada és inexistent. Un lloc perfecte per dormir.
Dona la volta a la llacuna i darrera la cascada descobreix una gruta, prou grossa per aixoplugar-se i fer-hi nit. Després es fa amb una liana una mena de corda al final de la qual hi enganxa un petit esquer que ha fabricat amb previsió abans de sortir de la platja, d’ un llarg clau que sobresortia d’ un dels costats del bagul, doblegat a tal efecte a cops de pedra. Lliga aquest sedal primitiu a una roca i després, inspecciona la gruta. Pocs metres endins, la foscor és total, però quan ha caminat una mica a les palpentes, disposat ja a tornar, una llum a la seva esquerra el fa seguir. A mesura que s’ hi apropa, veu que es tracta d’una boca de llum que ve de dalt, il·luminant una petita cambra on quasi bé el soroll de la cascada és inexistent. Un lloc perfecte per dormir.
Torna
a la platja, agafa el mapa, el llibre i la ploma. Arriba a casa seva i ho deixa
tot a la cambra. Arreplega llenya ; utilitzant
un pal prim i fent-lo girar sobre un tros d’ escorça seca, aconsegueix fer foc dins
la part de la gruta que ha anomenat la cuina i sala d’ estar, just darrera la
cascada. Mentrestant, a l’ esquer hi ha picat alguna cosa. Quan treu la corda
de l’ aigua, un peix força gros n’ hi surt. Sembla una perca, tot i que no creu
que ho sigui. Si és al tròpic, segur que no, tot i que no sap ben bé on és. El
que si fa és fregir-lo i després se’ l menja amb la satisfacció més primitiva
que recorda des de que és viu. De postres, un coco. Després aprofita encara una
brasa i s’ il·lumina el camí cap a la cambra on ha decidit de dormir. Allí
encén un petit foc, en un forat que ha envoltat de pedres. Després d’ ajeure’
s, obre el llibre. A la llum de les darreres flames extingint-se escriu una
primera entrada al seu diari. Ningú la llegirà, això li sap greu perquè abans
del naufragi tenia un blog on escrivia coses que li passaven o històries que s’
inventava o gent que coneixia. Inclús de vegades, algun poema, si s’hi atrevia.
Ara només li queda aquell quadern trobat al bagul amb una ploma i dos cartutxos
de tinta. Com un vell pistoler, pensa, al qual li queden dues bales al tambor. Somriu
i abans de tancar el llibre, es torna a mirar el mapa del tresor. Un tresor en
una illa deserta... joies, monedes d’ or ... com els cocoters, la selva, la
llacuna, la gruta, el mar i la solitud, tot ha de ser així. Va pel bon camí si
vol ser un bon nàufrag. Mentre s’ adorm pensa que farà si li agafa mal de
queixal, en un tros de terra abandonat al mig de l’ oceà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada