I am the road

A vegades escric pensant en una cançó. És recurrent en la meva prosa més aviat trista i sense masses al·licients. Aquest cop, es tracta d’escriure sobre la carretera, sobre un d’aquests petits viatges per asfalts de comarca, però me n’adono que ja ho he fet algun altre cop. Motos i bicicletes i jo amb el meu cotxe, fent corbes i aspirant la pols dels pins, deixant anar els pensaments, cercant aquest plaer de veure el mon al pas d’una tortuga moderna. No deixa de ser un mon conegut, per proper i , tanmateix, completament diferent, nou als ulls : la casa arran de carretera, tocada pel sol de ponent i abandonada, amb la llum perfecte per aturar-se i fer-ne una fotografia. Penso això i penso que m’he d’aturar i cerco algun lloc on parar, però no ho faig perquè el lloc arriba potser una mica tard i així, penso després que és que l’oportunitat no és prou bona. Amb la urgència de la fotografia ara he adoptat aquesta filosofia : si no hi ha la situació clara de fer-la és que no és el moment. Ja sorgirà l’ocasió, si s’escau. La urgència ha desaparegut , com el pla del què faré i per on aniré. No hi ha cap pressa i m’allunyo un centenar de kilòmetres sense anar massa lluny, perquè les carreteres comarcals tenen la virtut de ser en certa manera eternes, com camins llargs on l’espera deambula en un punt del subconscient submergit en la claror matinal, volàtil, que va travessant el parabrisa i arriba als ulls amb la pausa del vel dels arbres, fent-li de persiana. Ells ulls com finestres i el rostre com el del vell observant-me des de la tanca del seu jardí, ara que ja he arribat a un poble. El precusor de Gibran, li podria dir a aquest home gran, aquest soc jo. Aquí no em coneix ningú, però pensant-ho bé, em coneix algú bé  a mi ? Jo, potser ? A qui conec més ? Si un es fa aquestes preguntes és que està sol i mig abandonat, arribat a un poble que passa ràpidament per endinsar-se altre cop a la carretera ; per sentir-se a cobert dins els seus marges, amb la sort de l’horitzó posat al proper revol o al canvi de rasant, i la dels arbres fent-li d'aixopluc. I aquesta és la cançó de la carretera, la lletra de la qual és metàfora de vida.

El dia és radiant.