Escric uns versos, sense massa pes específic, lleugers i gens treballats ( mai he estat un estilista ).
En queden unes engrunes, aquestes :
Voravius de pètals
nascuts amb bellesa errant,
...als camins,
també abandonats
de camps, frecs d'aixada,
pols d'eres, tartanes
sota capçades d'alzines
fent de mares...
...amarats de cel i terra
vetllant cossos furtius,
...feréstecs...
...de flors d'estrepa
girbades tremoloses
d'arrugues vitalícies,
sense espill marcant
cap fi de temps,
tendreses ni manques..,
...si segueixes naixent, florint, eixint
als quatre vents que mai bufen
sinó és al caprici
d'uns ulls i una boca
pendents de transcriure...
perquè, doncs, preocupar-se ?
...si segueixes florint...
...cauran aquests quatre pètals
i en canvi no es marciran,
com no ho fa l'aurora que
dona pas al dia.
... de rosa desassenyat
enmig de verds foscos,
tranquils i perennes.
5 comentaris:
M'agrada aquesta idea que l'aurora no es marceix mai.
L'aurora, amb els seus dits de rosa...
(ressonàncies homèriques en aquest darrer comentari, carai...)
Al que anava: ahir, fotografiant una flor d'estepa (delicada com el paper de seda, vulnerable a tots els vents, despresa ja de pòl·len...)
vaig pensar que el color de la tija i les fulles era exactament el verd glauc.
I llavors, ja saps, la imaginació i la memòria es desboquen.
Silenci glauc :
la memòria del camí
sojorna en flor
Apa, un haikú per la senyora.
gràcies mestre haijin!
Publica un comentari a l'entrada