( dietari d'un llibre en blanc )
Els mapes no solen equivocar-se, per més que passi el
temps. Generacions senceres. Només un cataclisme podria fer-los canviar i tot i
així, en quedaria notícia : un fòssil detecta el pas d’un dinosaure per un lloc
milions d’anys abans, terrenalment a les antípodes del que és ara ; un
terratrèmol, golfs i badies noves ; erupcions volcàniques deixen enterrades
ciutats senceres i tsunamis, runes sota l’aigua. L’escorça de la vida és feble,
però inalterable als ulls de la història. I la de l’home no és gran cosa, menys
encara la d’un nàufrag que va decidir fer un mapa de una illa de la qual no en
sé res de res, ara que torno a ser on era. El port del diable, el pas dels
ofegats, la caverna dels noms perduts,
vet-ho aquí, un darrera l’altre, ara ben clars. El mar no fuig així com així,
malgrat estar-ne ben convençut fins ahir. El mar no recula, no se’n va, no
desapareix. El mar ho és tot, i jo un pobre home que perdut en solitud es pensa
posseïdor de la veritat fins arribar a veure, per sort, la meravella de l’inesperat,
fruit dels errors de la meva pobre imaginació. Només la realitat d’aquesta
caverna, un parell de kilòmetres darrera meu, em permet d’albirar el sentit de
la meva estança aquí. Perquè, quin noms s’han perdut dins d’aquest reialme
boscà de roca i aigua ? Vaig cridar el teu nom tant sols per saber on t’amagaries
, i ara em tocarà de cercar-te en la immensitat
del silenci, de dolça mort com diria en Walser, l’escriptor boig . Quant de
temps perdut, abans que corria tanta pressa tot ! Ara, en canvi, puc pensar
tranquil, dins aquesta illa. El mar em fa de frontera, i no me’n puc escapar.
Sempre ha estat aquí, el mapa així ho assenyala.
Acabo, per avui. Tinc molta son i diria que és molt
tard, no sé de quan. Me’n vaig a dormir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada