"Quan es mostrà al matí, amb dits de rosa, l´Aurora" (Homer)
Mig endormiscat miro la lluna en una matinada d´aquesta setmana, pot ser que fos la del Dilluns. És un disc perfecte, blanc tot ell, amb quatre traces dolces asalmonades que la subratllen. Sembla que algú hagi fet un forat a un cel de paper i quedi la paret del darrera al descobert, esperant que algú altre la torni a pintar de blau.
Començar el dia així em fa pensar en coses bones, i penso, per exemple, que avui podria enganxar tots els semàfors en verd. És un petit joc que practico de tant en tant. Quan entro a la primera rotonda de la ciutat, ja veig el primer. Està en verd. No accelero, perquè això seria fer trampes. Mentre m´hi vaig apropant em passen cotxes a tota pastilla que si que en fan, de trampes. Just quan travesso la ratlla blanca veig el groc de reüll. I el segon, que és una cinquantena de metres més avall, és verd també. El torno a passar al moment que canvia de color. Llavors ve el pont de la via del tren. El tren passa ràpid, direcció Barcelona. Aquest pont és el pont dels “Porfin”, perquè sovint s´hi veuen llençols penjats on, escrit amb sprays hi posa la frase coneguda del Por fin se casan, i a sota, els noms dels afortunats i la data del feliç event. Però un cop passat el pont ja apareix el tercer semàfor, que, bingo!, és verd també. El passo somiant que avui és el meu dia. El problema és el quart i el cinquè, que no van coordinats. Depèn totalment del nivell de trànsit, que mica en mica i a mesura que es va baixant l´avinguda, és cada cop pitjor. El primer el passo, però ho faig massa tard, perquè el segon se´m posa groc quan sóc massa lluny i...després, vermell. Vaja, cagada pastoreta. Avui, tampoc és el meu dia.
La resta del trajecte torna a ser com sempre, i ja no em fixo massa en els semàfors. Busco el cd on hi tinc la cançó del Knopfler, però no me la poso encara. Al vespre, m´adono que algú s´ha menjat un trosset de lluna mentre m´espero rera un altre vermell.Pot ser que ja no sigui Dillluns. I veig una terraseta on quatre magrebins fan el darrer cafè del dia, i una noia en una cadira de rodes baixant per l´acera amb un nadó als braços, besant-li el caparronet. I un equatorià amb gorra de bèisbol apoiat a l´entrada del locutori, esperant algú o a ningú. I un gitano creuant un pas de zebra amb la seva filla, que fa explotar sonorament una bombolla de xiclet, mentre veig algun bassal a les vores del carrer: avui a la tarda ha plogut , ho copso en la fresca que m´entra per la finestra. El semàfor es posa verd, i el Knopfler canta allò de and something´s going to happen / to make your whole life better / your whole life better one day.
Començar el dia així em fa pensar en coses bones, i penso, per exemple, que avui podria enganxar tots els semàfors en verd. És un petit joc que practico de tant en tant. Quan entro a la primera rotonda de la ciutat, ja veig el primer. Està en verd. No accelero, perquè això seria fer trampes. Mentre m´hi vaig apropant em passen cotxes a tota pastilla que si que en fan, de trampes. Just quan travesso la ratlla blanca veig el groc de reüll. I el segon, que és una cinquantena de metres més avall, és verd també. El torno a passar al moment que canvia de color. Llavors ve el pont de la via del tren. El tren passa ràpid, direcció Barcelona. Aquest pont és el pont dels “Porfin”, perquè sovint s´hi veuen llençols penjats on, escrit amb sprays hi posa la frase coneguda del Por fin se casan, i a sota, els noms dels afortunats i la data del feliç event. Però un cop passat el pont ja apareix el tercer semàfor, que, bingo!, és verd també. El passo somiant que avui és el meu dia. El problema és el quart i el cinquè, que no van coordinats. Depèn totalment del nivell de trànsit, que mica en mica i a mesura que es va baixant l´avinguda, és cada cop pitjor. El primer el passo, però ho faig massa tard, perquè el segon se´m posa groc quan sóc massa lluny i...després, vermell. Vaja, cagada pastoreta. Avui, tampoc és el meu dia.
La resta del trajecte torna a ser com sempre, i ja no em fixo massa en els semàfors. Busco el cd on hi tinc la cançó del Knopfler, però no me la poso encara. Al vespre, m´adono que algú s´ha menjat un trosset de lluna mentre m´espero rera un altre vermell.Pot ser que ja no sigui Dillluns. I veig una terraseta on quatre magrebins fan el darrer cafè del dia, i una noia en una cadira de rodes baixant per l´acera amb un nadó als braços, besant-li el caparronet. I un equatorià amb gorra de bèisbol apoiat a l´entrada del locutori, esperant algú o a ningú. I un gitano creuant un pas de zebra amb la seva filla, que fa explotar sonorament una bombolla de xiclet, mentre veig algun bassal a les vores del carrer: avui a la tarda ha plogut , ho copso en la fresca que m´entra per la finestra. El semàfor es posa verd, i el Knopfler canta allò de and something´s going to happen / to make your whole life better / your whole life better one day.
I mentrestant, avanço.
del disc "Sailing to Philadelphia" (2000)
"I va pondre´s el sol, i ombrejaven tots els camins" (Homer)
5 comentaris:
a mi aquesta lluna em fa buscar cançons... Waiting for the Moon rise
a vegades es troben tots els semàfors en verd i lúnica cosa que se salva del dia és la lluna de bon matí i la lluna acabant el dia... fa massa dies que no plou cap tarda, ni cap matí...
Carai, gràcies Elur.Belle and Sebastian.En tinc uns quants d´aquests escocesos.Aquesta no la coneixia. I vaja, haurem d´esperar a la pluja. Com la cançó del Murdoch...- i ara n´he recordat una altre : Waiting for a rainy day ( The Jawhawks )-
I la veritat, prefereixo els semàfors en vermell : fan la vida menys ràpida i més interessant.
:)) Waiting for the sun i Saving for a rainy day... i avui sí que ha sigut salvat per la plujeta de migdia, pluja sota el sol :)
Ostres, era save it for a rainy day.Entre waits,waitings,savings i rains i suns ja no sé on paro.
si et serveix d'alguna cosa jo li canvio sempre el títol... fins i tot quan l'estic escoltant i la mig canto dic waiting for a rainy day... deu ser les ganes de pluja que tinc sempre.
:)
Publica un comentari a l'entrada