" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


22/6/20

A prop



La noia s’espera per travessar l’avinguda. Havent dinat – com sempre amb massa pressa – el gust de la nespra a la boca encara, el sol imposant ja la calor, la finestra abaixada : comença a sonar “just like heaven”, en una versió de la  Melua, de timbre dolç però de regust greu, veu que em recorda la de la Eva Cassidy, desapareguda ja fa anys. La noia és espigada, de pell bruna, amb una llarga cabellera negre i llisa. Estic llegint ara “la chevelure” de Baudelaire. Ho faig en petits glops, primer en francès, i desprès en traducció catalana. La cabellera. No l’he acabat encara. A la segona estrofa hi diu que hi ha esperits en què la música ha emprès el viatge. És ben bé així, aturat al semàfor escoltant la lletra i mirant-la a ella : show me how you do that trick...duu un vestit lleuger i llarg d’una sola peça ; màniga curta i fi estampat de tons blaus foscos i fons blanc, discrets. El que atrau la meva mirada però, és el barret de palla que porta a la seva mà esquerra, on al canell la goma de la mascareta trenca la bucòlica imatge, estranya de veure avui en dia. El rostre però, és seriós, potser un pèl enfadat fins i tot ; algun rictus li solca la pell morena, desvetllant potser un desengany, qui sap si el primer. Els ulls foscos miren el disc del semàfor i de vegades a mi, amagat darrera les ulleres de sol. Finalment es posa verd...you, lost and lonely...canta la cançó mentre es posa a caminar. El sol s’amaga dins els cabells negres i la tela cenyeix el cos al moure’s, no com una segona pell, sinó més aviat com l’efluvi carregat de llangor del poema, o el just like a dream de la cançó o inclús un altre vers, d’un altre llibre llegit a estones, aquell jo soc el somniador i la resta és el somni. Per sort sempre n’hi ha d’altres que ja han fet la feina per mi.

Passa la noia i no em giro, ni vull mirar-la pel retrovisor per por a no malmetre tanta joventut, ara que tot just comença l’estiu. Només espero que el meu esperit continuï el seu viatge, mentre em pregunto qui és el mag i quin és el truc perquè passin coses d’aquestes, un dilluns a tres quarts de tres de la tarda.  I arrenco, al so del clàxon del cotxe del darrera.




2 comentaris:

A ha dit...


Una de les meves cançons preferides, en la veu de la Katie, sobretot. Trobo que va creixent, creixent fins enlairar-te en algun lloc, no sé si és un núvol, la capçada d'un arbre o un penya-segat.I al final vaixes surant, com una ploma.
la cabellera...el descobriment també em coincideix força en l'època d'aquesta cançó.Coincidències.

Coincidències en el temps.

Estranger ha dit...


Això és el que tenen les cançons...i la poesia.

Gràcies,