Va posar el “Polka,dots and moonbeams”.
El so de la música, amb la guitarra, l’slide, les escombretes damunt la
bateria i tota la pesca va anar omplint l’ambient de la cambra i alhora el va
anar descarregant de la tensió i del connat de discussió que semblava
inevitable entre ells dos. Així van passar uns minuts sense dir-se res,
escoltant la intro abans de que la veu rogallosa del Bob trenqués la
placidesa aconseguida en uns simples segons; o, ves a saber, la fes més
trista del que tocava, donada la situació a la qual havien arribat.
Vençut per l’absurditat de la situació, ell va
deixar anar el cap damunt la seva espatlla. Ella el va acaronar amb la mà, i
per consolar-lo li va dir :
-Tranquil, tot anirà bé... -.
La veu del Dylan seguia desconstruint les llunes
d'en Sinatra. Ella, aleshores, es va pensar que ell ara ploraria; i ell, a
l’inrevés. Tots dos havien sentit les convulsions de l’altre. No es van poder
aguantar i al final, esclafiren a riure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada