(...)
és a dir, la vintena entrega o
dispar al centre del cor, amb coreografia a lo DeVille, fugint d’estudi,
com sempre es fa després d’escriure sobre cabells, alenades o paraules, mirant
de no ser jutge ni partit, mirant de tancar una porta de masses panys sense fer
soroll, doncs és així com mai es deixa
de somiar en aquelles coses amagades entre els cabells trenats de sospirs, l’eau
du fragance de quan s’arrepleguen les espigues d’espígol sense arrencar-ne
cap ni una però on tots els dits resten marcats de manera invisible per el
perfum de l’aigua que les rega, aquesta aigua definida com a desig, quan mai
haguera pensat en això, precisament, sinó més aviat en sadoll, de set i de
suor, ara més, quan els dies es fan llargs i les nits potser massa curtes,
apressades de somni de persones ( presó-ones , lliscant dues os per venir a dir
el mar i la nit on mai he dormit, com les gotes de rosada esmentades d’albades
al gruix del vidre a l’aixecar la persiana, quan el sol és un disc rogenc petit
com una baula d’algun collaret perdut enmig d’un cristall ) sense cara ni ulls
al despertar, jo, que mai he somiat amb ningú que volgués somiar, predit ja
abans per algú que entenia els somnis com la realitat dins el subconscient, ergo
vostè no desitja, ni estima , ni vol ni té set , en realitat vostè...jo no soc
vostè, oi ? doncs això...si tinc set bec aigua i si pot ser, d’aquella aigua
tant fresca de la font freda, gaudida en una travessa retardada on la mirada
se’m va perdre altre cop en la petita bassa d’aigües verdes d’on em preguntava
feia uns anys sobre el futurible del meu ésser, aquell temps on pensava el
mateix sobre els meus somnis sense metàfores d’aigua, igualment que ara sense
dones i sense tu, siguis qui siguis, per això les inventava amb personatges que
les vivien aquestes coses, malgrat els matins i les ones i la mar, que no el
mar, no fotem amb tanta aigua com té no pot ser mai el descobert ara del líquid
vital, així en masculí, que sortit d’una font, d’un broc escanyolit , fresca i
freda, tant femenina, molt més que la de la mar, la que va alimentant els
reflexes d’una bassa on els verds que li fan de llençols es mesclen amb el blau
del seu cobrellit, per on volen els falciots amb el desig a flor de ploma,
instintiu i benigne, ara quan ja sembla la porta tancada sense fressa i ja
potser no cal entrar en significats inútils i paraules i cabells i alenades
perdudes tot volent restaurar l’equilibri de la meva ment vacil·lant,
amb lectures en d’altres llocs com les Sirtres , amb el Tängri a l’horitzó, amb
la seva llum freda irradiant com un brollador de silenci, amb la mar sempre
pel seu davant, ben al contrari del de la font i la seva bassa, tant d’aquí,
tant palpables, tant properes, tant meves, tant reals i veritables, i en canvi,
estrangeres
(...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada