Vida d'un nàufrag ( XVIII )

 

El  foc s’ha extingit. Quan desperta, el primer que veu el nàufrag son petites volutes de fum dispersant-se cap amunt. Per un moment, no sap on es troba. El seu cos sembla formar part d’aquesta sinuositat tranquil·la dibuixada en tons grisos provinent de les cendres : les restes d’alguna cosa cremada, esgotada, purificada enmig d’una claror progressiva que les retines van seguint en un primer moviment. Com si fos dins un llit calent, el nàufrag s’hi troba bé ajagut com està de costat, arraulit de cames i braços. Així estant l’orella percep el cant d’aus a les capçades, abraçant el sol el qual penetra dins feixos per allí on aquelles li ho permeten. Poc a poc va retornant a la realitat mentre el somni, fulgurant, s’esvaeix. Entumit encara, es redreça i es queda assegut. Badalla i estira els braços, sentint-los allargassar-se mentre gira els canells i el coll, espetegant del seu anquilosament. Respira, s’aixeca. Els bosc, els arbres, l’ajuden.

Els arbres son de branques llargues i retorçades, des de ben dessota. Al nàufrag li venen ganes d’enfilar-s’ hi, com si fos Cosimo, aquell baró que decidí de viure-hi per sempre més. El nàufrag no només ho pensa per buscar aliment – sempre té gana – sinó potser pel desig d’arribar el més amunt possible i trobar – qui sap si fos possible – un camí diferent dins el bosc  del que li marca el mapa, per primer cop clar i diàfan, fins i tot empedrat. Inconscientment no es fia d’unes passeres enfilant cap un arbre de nom sinistre, com si hi pogués haver-hi una trampa amagada a qualsevol lloc, com si algú el pogués estar esperant. Pot provar-ho, té temps per fer-ho, de fet té el dia sencer. Així que s’enfila.

No li resulta difícil i a poc que puja ja troba una branca més ample per on passar a l’arbre del costat. Aquest fet l’anima, pensa en la troballa d’un camí  natural dins l’ arbreda. Ascendeix amb certa adrenalina alliberada fent-li bategar el cor més ràpid. S’ha d’acostumar a l’alçada. No pensa en si pot caure, a l’illa la por a cap accident no ha planat mai pel seu cap. En certa manera, el nàufrag ha deixat de tenir por a morir per “accident”. No ha de fer patir a ningú, cap persona s’amoïna per ell, ni el ploraria si morís. L’inconscient el fa ser més atrevit, dins les pròpies fronteres de les seves pors naturals i l’alçada, en aquest sentit, no és pas una d’elles; apart de la pròpia voluntat dels arbres – invisible però sempre viva - afavorint l’intent aquest de poder retornar a una activitat pròpia d’infants. Ell s’enfilava sovint als arbres, de petit : recorda un cirerer d’una casa veïna abandonada, o el pi del pati de casa, abans de que creixés massa i li tallessin les branques més baixes; recorda un pollancre vora un riu o l’alzina centenària d’un mas llunyà...després de gran ja no va pujar a cap més arbre. En cada època de la seva vida l’ésser humà fa coses que per raons més o menys imposades després no torna a trobar la voluntat ni les ganes de fer ; les oblida, com s’obliden els anys. A la vida del nàufrag van desaparèixer aquells arbres amables permetent-li de trobar un medi diferent, com passava quan es capbussava dins el  mar o quan agafava la bicicleta o llegia un llibre d’aventures. Ara, avui, a l’illa, dalt d’un, el nàufrag recorda la invisibilitat proporcionada per qui s’amaga dins d’ell, de la sensació de cert domini, de recés; d’interioritzar, de fer verdejar el cervell, els pulmons, el cor. Hi ha alguna una cosa de natural o, més ben dit, d’ancestral potser, en el fet de  pujar un arbre. I tot i l’absurd de ser invisible dins una illa deserta, el nàufrag ho ha fet, sense sentir-se gens estrany. Deu ser que , en el fons, no se sent pas sol o bé conserva part de l’infant que va ser en aquesta fogonada matinal que el sol esquitxa de vegades damunt el seu rostre. Aquí a l’illa en certa manera pot ser allò que vulgui ser. Dawan , recorda el nàufrag sense nostàlgia.

Així, avança entre els arbres, mirant de no perdre el camí massa de vista. Vist de dalt, va fent giragonses enmig del bosc, verd, amb crostes de negre allí  on les pedres negres son encara visibles. També pot divisar l’horitzó ara selvàtic, estenent-se pels quatre punts cardinals en diverses alçades ; una vista no gaire àmplia, doncs no ha trobat encara un punt on poder veure cap on acaba allò que des de la muntanya de la follia semblava una vall no massa grossa. El mapa és, en aquest sentit, poc acurat pel que fa a l’escala. Li manca proporció i perspectiva tot i la seva exactitud. Pel camí es topa amb aus sorpreses que alcen el vol enmig d’una xiscladissa de sons guturals i batec d’ales ; alguna ploma cau amb delicadesa arbre avall, el nàufrag la  segueix amb la vista com si volgués protegir-la malgrat la suavitat del seu darrer vol, restant concentrat, immòbil a la gatzoneta damunt una branca, esperant el final de tant petit viatge. Llavors es gira i prossegueix. Cerca una altra branca, per avançar. Sospesa les opcions i s’atreveix amb una ; a vegades, s’arrisca, sense ser massa atrevit ; el cos treballa fort aquí dalt, va notant un cert cansament a braços i cames, però la novetat d’ aquest anar superant proves en forma d’arbres als quals arribar, el fa continuar.

 Per sort sovint passa , dins els medis on l’home s’endinsa de manera impròpia, l’inevitable: finalment és en un arbre sense possibilitat de continuar. Tot i això, l’arbre en qüestió té una cavitat central prou grossa com per poder-se asseure i reposar una mica. El nàufrag està cansat. Es queda mirant les branques més altes, amb àmplies fulles d’un verd fosc. El cel del darrera és d’un blau esmorteït, cosa que li fa pensar que el sol deu estar a la part més alta del seu viatge particular, el migdia.

 El nàufrag pensa a menjar. Encara té alguna cosa al sarró. La treu i deixa aquest sobre un tou de fulles seques sota les cames, tapant un forat dins la cavitat. El sarró desapareix amb un so de fregadissa, com si llisqués sobre un tobogan; allarga el braç cap dins el forat aparegut de cop inútilment.

-         Punyeta ! – crida amb desassossec.

 Després sent un altre soroll, opac, d’alguna cosa aterrant dins un lloc clos.  i veu la negror del forat, força gran com per encabir el seu cos magre ; encara ha tingut sort, quan s’ha assegut. De pressa, doblega el cos i mira a baix, sense veure el sarró però  quedant sorprès de l’ample tronc gris de l’arbre ; del seu diàmetre i la seva forma, com de panxa inflada ; del diferent que és de la resta d’arbres del bosc. Llavors recorda un conte i identifica aquell arbre; o li sembla que l’és, l’arbre on és enfilat : un baobab.

Poca gent sap el difícil que és baixar d’un baobab. A diferència dels arbres per on ha transitat, aquest no té cap branca sinó és a la seva part més alta. Tot i això, aquest baobab ja deu ser gran, doncs el tronc és més aviat curt i l’escorça és força esquarterada ; s’ha encongit, com fan les persones grans. El nàufrag, a pesar del neguit de no saber si podrà recuperar el sarró, per un moment, se sent privilegiat, afortunat inclús. És damunt un arbre imaginari, almenys fins ara, quan l’atzarós i perfectament delimitat destí l’ha portat fins al capdamunt d’un . A més, els seus fruits son molt nutritius, com barretes energètiques naturals. Els descobreix de seguida, tenen forma de nespres molt grans, de closca seca. N’agafa uns quants i els llença al terra, aquí dalt no té amb què obrir-los. En acabat es queda dret, el braç damunt una de les branques, com si fos aquell personatge del conte, que no va arrencar les arrels dels baobabs del seu petit planeta, xuclant-li tot l’espai a la diminuta superfície d’aquell.

El nàufrag discrepa del petit príncep.

 -No sempre es pot tenir la raó, Antoine.- murmura per a sí mateix.  

Vet aquí un baobab, arbre anomenat de la vida, precisament quan ell va cercant “ l’arbre del penjat ” del mapa. Quina contradicció : no haguera sigut més fàcil dibuixar un arbre com aquell fent de referència ? El nàufrag pensa en la impossibilitat de penjar ningú d’un arbre així. Entotsolat fa un petit salt cap al centre de l’arbre sense recordar-se’n del forat. Se  n’adona quan és dins i cau, espantat, avall. La caiguda, inesperadament, no esdevé un trenca-ossos, sinó que és circular dins el tronc i el nàufrag i llisca enmig d’una obscuritat de túnel profètic.  Al cap de res, el nàufrag és a baix, assegut al costat del sarró a la base de l’arbre que forma una cavitat amb una petita entrada. Surt. Obre el sarró i mira de que no li falti res. Després mira cap amunt i somriu pensant que fa no res era allí dalt, com qui arriba a un camp base per retornar la vista al cim amb plena satisfacció. El baobab no és un exemplar dels que ha vist en fotografies, alts i imponents. Aquest és més baix, menys polit, més vell també , atrofiat potser però bonic, com ho és un vell amic retrobat al cap de molts anys.

El nàufrag mira de saber on és. Se n’adona de seguida, el camí passa just per aquí i a poc que s’hi fixa, sembla també acabar-se. Una nova extensió de terreny plana avall, però sense restes de pedres negres resseguint-lo. Si hi havia algun arbre del penjat, ara ja no existeix.