Les agulles

 

El lampista és parsimoniós de moviments,  tot ell sembla acoblat al seu cos gros i cepat, que utilitza amb lentitud premeditada i un punt condescendent amb ell mateix, com si mirés de controlar-lo amb un caràcter decididament flegmàtic, poc donat a la brusquedat. La seva veu, mentre es neteja les mans com ho faria Pilat si hagués fet servir un drap brut i vell, articula els mots sense obrir massa els llavis, monòtonament , mentre alça el braç i allarga un dit en direcció a l’agulla indicadora de la temperatura de la caldera :

-         Veu les dues marques que li he pintat, Sra. Emília ? – diu tot assenyalant dues ratlles negres pintades matusserament a banda i banda de la tapa circular de l’indicador.

Ella apropa el seu cos encongit per l’edat, i alça el cap, tot mirant-les. Pensa que fan lleig, així pintades tant negres, però es limita a assentir amb una somriure de comprensió.

-         Doncs l’agulla sempre ha d’estar entre elles. Si sobrepassa la de la dreta és que té massa aigua, vagi al tanto   que és perillós si això passa, n’ha de treure de seguida ; i si sobrepassés la de l’esquerra...-

-         N’hi falta...- s’apressa a dir l’Emilia, atenta.

-         Això. – afegeix ell mentre desa el drap a la caixa d’eines i la tanca.- però no s’amoïni – afegeix amb solvència -, l’he deixada ben ajustada. Veurà que l’agulla de totes maneres pujarà quasi bé sempre, sobretot quan la cale vagi a tope però ella ja es regula, ja veurà.-

L’Emilia, de totes formes, no acaba de veure clar perquè ha tingut que marcar-li per on ha d’anar l’agulla, si ja ha posat al dia la caldera. Però no li ho comenta al lampista perquè fa molts anys que el té i és un bon home, així que l’acompanya fins a la porta de l’entrada tot agraint-li el servei. Al tancar la porta es mira maquinalment l’esfera del rellotge de polsera. Observa les dues agulles més o menys fixes, la petita i la grossa. Tal i com estan posades en aquell moment formen un arc semblant a les que hi ha marcades a la caldera. Llavors veu passar inesperadament una tercera agulla, la dels segons, fent el camí entre les altres amb una rapidesa inusitada per a la seva vista cansada.

De sobte, té un neguit. Es dirigeix cap a la cuina donant-li pressa al seu pas garrell i es planta davant la caldera, angoixada. L’agulla segueix inamovible, just al mig de l’arc delimitat per aquelles dues ratlles negrotes fora de les quals qualsevol desastre pot arribar a passar sinó està a l’aguait. Se la queda mirant tot esperant un mínim moviment d’alerta però no passa res durant una bona estona. Després remuga alguna cosa per a sí mateixa i gira cua cap al menjador on s’asseu a la butaca, vora el radiador, ja ben calentó. El toca, reconfortant-se com qui reposa la mà damunt el llom d’un gos pelut vora una llar de foc. Es torna a mirar el rellotge i veu el pas de les agulles, la petita i la grossa, formant un nou arc, diferent i en certa manera alliberador, on els segons passen ara més tranquils, dins un camí sense sotracs.

L’Emília es posa llavors la manta damunt les cames , engega la tele i mig s’adorm, guaitant de tant en tant la porta de la cuina, que s’ha quedat oberta per si de cas.