Punxes

 

He podat el roserar, sense miraments, tallant de soca-rel tots els petits brots i retallant força els principals, mirant d’enfortir-lo per així aconseguir roses més grans i blanques, més fragants i perdurables. El dubte d’anys passats, aquest dubte d’espatllar-ho tot, ha desaparegut amb un tel de ràbia oculta, un pensament mig ocult, un cansament – potser vital i tot – davant la puresa de la rosa blanca, dels petits miracles produïts per la seva sola presència, per aquesta esperança infundada d’amor i presumpta felicitat primaveral, engendrada dins els seus pètals perfectes. Per la seva perfecció , d’aroma, forma i color. Per la seva natura immarcescible. Fent-me’n retret, un cop recullo l’escampada de branquillons damunt la grava, doncs a pesar dels guants, les seves punxes travessen els tous dels dits que les recullen, fent-los culpables de catàstrofes futures.

Cau el vespre amb les seves punxades de sempre, acabada la feina. Em  miro la paret i les branques nues com  onades glaçades pendents de caure d’aquest mar d’hivern. Lletges. El roser acabat de podar no és més que un arbust de fulles petites i caduques, de tronc artrític i fosc. Vist així, les punxes no son pas cap retret, sinó remordiment per no poder ser millor, de que allò de que la perfecció no existeix és ben cert; de que també es pot fer mal, de vegades.

A pesar del penediment, potser sigui a fi de bé. Podes rigoroses son necessàries, cada cert temps. En tot cas, el seu record encara és fresc. Immarcescible.