L'aprenent

 

Avui faig de paleta. Tapo forats, esquerdes, trossos de paret desarrebossades . Reparo.  Tinc un sac mig ple de morter, una plana i dues paletes d’obrar. Faig la mescla amb l’aigua dins un cabàs de goma negre. Remeno fins obtenir una massa adequada ; la que considero adequada, perquè quan enfilo la primera planada a la paret, cau tota a terra. Llavors hi poso més aigua i recordo de mullar la totxana descoberta. Ho torno a provar, anant amb més de compte. Fixo la plana amb el poc ciment en una de les puntes i la faig lliscar a la part més fonda, al costat del marc de la porta : l’operació té més èxit i en cau menys. Prossegueixo. Les mans van agafant desimboltura, quan més ciment va agafant, més fàcil es treballa.  Em miro la feina mig feta i penso que almenys, ara ja no hi ha forats ni totxo vist. Anivello el costat del marc, fins aconseguir un cert èxit. M’ho miro. Viure és una mica així, com escriure.

Segueixo, mentre el cap se me’n va de viatge : soc en un altre país, soc un estranger sense feina fent una prova per ser paleta. Treballo com ho faig ara , m’avaluen amb cara de no confiar-hi massa, a pesar de pensar jo amb la meva bona traça, doncs el ciment no cau pas a terra. Podria passar per ser algú diferent, a pesar de que al final seguiria sent el mateix. Un home gran, compassiu, que em diu que val, que m’agafa d’aprenent malgrat la meva edat ; necessita algú i veu alguna cosa en mi, com qui mira els ulls d’un gos abandonat cercant-hi pedigrí ; sent el que soc, un etern aprenent d’oficis : pagès, fuster, paleta, jardiner... qualsevol cosa on no hi tingui res a veure les lletres, els números, les mans polides. Una nova vida. Em tiro aigua  a les mans : aspregen, però no el suficient. La vida pot ser nova cada dia, avui s'ha despertat tranquil·la, pacífica, molt silenciosa, amable, quieta i plena. Cafè de cafetera, em prenc el meu temps. Gemmes al pruner. 

Ajupit, a la quarta mescla entenc la parsimònia del manobre , les hores comptades de feina, el seu tarannà plàcid, mig cansat, semblant al de tants d’altres menestrals jutjats a vegades erròniament. L’artesà. El sol em fa quedar amb màniga curta, vora l’hora de dinar. Sento sorolls a la porta del carrer, corredisses. Apareixen els bessons, un de ros i l’altre de morena.

-Què fas, què fas ?- Em pregunten un darrera l’altre, encuriosits.

-Faig de paleta – dic amb parsimònia mentre omplo la plana. -Veieu aquest forat ?- afegeixo  assenyalant una esquerda grossa al pilar de la porta del safareig. Ells assenteixen. Llavors, amb cert orgull adquirit, aplico el morter destrament damunt d’aquell, aconseguint que no caigui tot a terra.