Diari d'un nàufrag ( XIX )

 

( Dietari d’un llibre en blanc )

 L’herba m’arriba al melic i he travessat part d’aquest bosc passant per damunt dels arbres ; n’he sortit centrifugat per un d’ells, sentint-me un petit príncep sense capa ni espasa ; n’he collit els seus fruits, saborosos. La prada és extensa i he estat caminant sense rumb com si fos dins una ciutat desconeguda. Vull perdre’m en aquesta illa però segueixo un oreig, un xiuxiueig de vent que sempre em parla. L’airecel em guia, sense averanys. M’he tornat poeta ? A recer d’unes roques – illa dins l’illa – les restes del dia naveguen al meu voltant, canviant de colors, clarobscurs progressius davallant a mesura que la llum encegadora, minva. No hi ha cap home-llum protegint-me, però em sento bé, estranyament alliberat. La fosca porta gemecs llunyans de feres amagades dins l’herbam, greus , rogallosos . ¿ Cerquen femella o potser marquen territori davant l’estranger bípede ? Llunyans de pors passades ... ¿ hauria de tenir por, doncs ? por, no sé ... de morir ?  Més aviat de no estimar. Aquí això és fàcil.  

No ho sé . Desbrosso un trosset de prada, em preparo el jaç i faig un foc.Les flames silencien els voltants del meu refugi. La nit és plàcida, lleonina. Trec el mapa , amb temptació de cremar-lo.