Cara

 

Per alguna raó d’aquelles inexplicables per la seva pròpia naturalesa, ahir a la nit vaig acabar veient una pel·lícula titulada Adaptation ( El lladre d’orquídies ). És una història on hi ha moments brillants i d’altres de força bèsties i és molt americana en aquest sentit. Hi surt el Nicolas Cage fent el paper de dos germans bessons, totalment diferents.  Hi surt un altre actor, el Chris Cooper, en un paper d’un home sense dents, que xerra molt, un home amb una vida peculiar, un home que estima les flors i un home que essencialment es deixa portar per les passions. Hi surt una orquídia anomenada orquídia fantasma ; hi surt la Meryl Streep, en un paper d’escriptora que acaba desbocant-se, i la Tilda Swinton, que mai m’ha acabat d’agradar i no sé perquè.

Ja l’havia vist abans, només començar recordo el mateix que vaig pensar quan fa anys la vaig veure: quan surt un altre Nicolas Cage abans de saber que és el seu germà bessó, penso en que es tracta d’ell mateix parlant amb el jo famós en el qual pensem quan ens adonem de les nostre pròpies debilitats ; en aquest cas, un home positiu, vital, optimista, amb ganes d’aprendre, segur de si mateix i que s’estima molt al seu germà bessó, un guionista obsessionat amb el seu fracàs vital. La pel·lícula em va descobrint escenes oblidades ; tant, que quan surt la Cara Seymour tinc un ensurt : rossa de cabells i llavis prims, pòmuls alts , ulls petits i somriure lleugerament dentat. Hi fa un paper petit, i el seu nom és Amelie. Però el seu rostre m’atrapa, i la raó inexplicable cobra sentit.

Si jo fos escriptor ...