Inacabat

 

Vora el mas, solitud a mitges d’abandó, de núvols i de sol ; de blau intens,  del rosa sense matisos, aliè a  qualsevol conveniència d’humana estilística  de la flor d’ estrepa, naixent arrugada com tots aquells poemes rebregats al llarg dels anys, defectuosos, fràgils però talment sincers i com tantes d’altres coses, inacabades. Un poema inacabat, com ho és la primavera a l’Abril, amb els voravius plens de  romanins i farigoles florits, i enllà sota el marge, la pomera, lliurant pètals blancs al banquet on cadascú liba la vida  aprofitant l’avinentesa de les gotes mil·lenàries, de cada cop de sol lluint escalfor per després amagar-se amb un calfred passatger. Raconada amb vistes a camps llaurats però sense sembra, on ametllers i oliveres tracten de recordar tartanes i espardenyes; on el mar, de vegades, saluda vells amics amb una llambregada matinal als turons i a  la  dona alzinada, baixant el camí del mas amb el farcell, quieta, propera i inabastable, pintada en aquarel·la en una primavera no tant llunyana – setanta, vuitanta anys ? - semblant a la d’ara, la d’aquesta tarda, on res no fa recordar cap final però tampoc cap principi, sinó més aviat un seguir, com ho fa la glicina, al final de la tarda, regant el final de un teulat, sense cap vertigen per travessar.

 

....

rebrego paper i tinta

dins una mà encara forta,

i endins del teu cos

ullant d’admiració

allò que diuen de l’arruga,

inacabada,

bella,

estrepada

....

boscana de pell fina

una dona alzinada

com de glicina

teula rosades

damunt meu.

....

tot resta inacabat