Cavalls

 

Miro de recordar. Escriure, en part, és això. I el primer que em ve al cap son cavalls, i més concretament, el so dels esquellots dringant dels seus colls. Aquests que em miro en porten tots un, gros, nou i lluent. Pasten en un camp per on el camí em porta cap a Osseja. Hi ha un recinte metàl·lic ple de palla, i allí n’hi ha uns quants ficant-hi el cap; en destaquen dos de negres, un dels quals va aixecant la palla amb el morro deixant coberts a la resta. No sé si juga o bé ho fa cercant millor aliment, però és l’únic que ho fa. Els seus companys de tant en tant n’aixequen el coll amb les crins plenes, sense fer res per espolsar-se. N’hi ha un, a la vora i d’esquena a ells, que em mira fixe al ulls. No pestanyeja, no es mou, resta immòbil. Quan fa fred de debò – aquests dies la temperatura és anormalment alta aquí dalt a Cerdanya – poden passar-se hores estàtics ; al veure’ls podria pensar que estan, literalment, en estat d’hivernació, evitant el mínim esforç per tal de mantenir-se vius. Hipnòtiques, les petites boles de vidre fosques i opaques que son les seves pupil·les expressen – al igual que el de les vaques – una parsimònia ratllant la indiferència per qui passa al seu costat, fent-se càrrec del que és la seva vida, sense res més a dir o a esperar, entenent-la tal i com és. El cavall que sembla mirar-me, manté la vista igual de fixe quan em moc per continuar el meu camí, com si mai hagués estat allí. El dringar de la resta denota lentitud, tranquil·litat i pau rústega. El matí d’aquest darrer dia de l’any és plàcid; el camí pel petit fôret verd  ressegueix obedientment els alts-i-baixos del terreny, enfangat i mig nevat encara en molt punts on la llum del sol no hi arriba , marcant els marges dels prats que mica en mica s’enlairen cap a llevant, darrera el qual, el cim nevat del Puigmal es deixa veure cap al final de la caminada. No passa ningú  i em quedo com els cavalls, pastant el paisatge, que no deixa de ser una bona manera de viure.