La mà desclosa

 

Si sabés volar – sense necessitat de ser ocell – potser faria com aquesta avioneta, a punt d’enlairar-se. El motor engegat, l’hèlix donant voltes, un prat al davant i la serralada , tapant-me l’horitzó. Sempre hi hauria la temptació, un cop enlairat, de travessar-la : dins la meva imaginació seria ben fàcil i bonic, com qui s’imagina aquell país que ha de visitar per vacances, meravellós i esperant-lo amb els braços oberts;  com qui desclou la mà perquè l'aire corri entre els dits.  De fet, però, penso en si podria fer-ho, en si tinc prou benzina, en si aquesta avioneta té prou força al motor per superar aquesta barrera natural ; tot i això el que realment m’impediria de realitzar la “proesa” seria tota aquella terra desconeguda que hi ha al darrera contrarestant la bellesa del lloc on soc ara,  del conegut, del dia assolellat, de la perspectiva d’aquest vol interior d’ales petites però esteses. Del meu món.

 Aterrar en terres estranyes és fet per aventurers i somniadors. Tot i així, sempre hi ha el cant, poderós, dels cors afamats de les nimfes, alenant rere la serralada.