1.
En algun moment, quan va veure aquella dona a la
botiga de roba, es va adonar de l’edat que tenia ; no pas de la d’ella, és
clar, sinó de la seva. Concretament, el moment va ser al girar-se d’esquenes a
ell tot apreciant, quasi sense voler, la joventut tal i com la recordava quan
va conèixer l’Eva. La mirada es va
centrar en el seus cabells, recollits despreocupadament en un nus provisional
fet amb aquells, forts i elàstics ; en l’esquena, on un jersei balder li cobria
una samarreta de tirants com si abans d’anar a aquella botiga hagués sortit del
gimnàs a corre-cuita . Anava traient i posant penjadors, mirava ara una brusa,
ara una samarreta; se les mirava a distància, allargant el braç, indecisa. Era
una dona àgil, esvelta, una mena de dona que ell s’hauria mirat sense reserves
en un temps no gaire llunyà, el just per preguntar-se, tot observant la seva figura en un dels miralls de la botiga, si encara alguna dona relativament jove es fixaria
en algú com ell.
- ¿ Necessitava alguna cosa el senyor ? –
Va tenir un petit ensurt , no l’ havia vist pas
apropar-se. El seu somriure el va sorprendre, com el fet de que ella fos una
dependenta i no ho hagués copsat, tot i estar a la part de la botiga pròpia
dels homes. El senyor amb el que se li havia adreçat era, d’altra banda, una
cosa habitual, pròpia de senyors com ell, malgrat no es pensés mai que ho era.
Els senyors es fan amb els anys i un no se n’adona així de seguida ; i menys
ell, un home que no sabia el que era una
americana i menys una corbata o una dona o fills o totes aquelles coses que
suposadament fan un senyor, quan possiblement i per més que no agradi a tots
els senyors, la més habitual de totes sigui l’edat. Anava a respondre-li amb un no
gràcies, només miro, doncs normalment preferia mirar-se ell la roba, però
li va semblar que aquella dependenta no semblava tenir el to aquest propi i
generalment avorrit de la majoria de dependentes, après en un curs de formació
ràpid on se segueixen unes pautes d’atenció al client.
-
Vaja, doncs sí, de fet buscava una camisa ... – es sorprengué
responent-li la pregunta amb veu plena de dubtes, com si no gosés molestar-la.
-
Sí, es clar, vingui per aquí, si us plau – digué ella de
seguida amb somriure natural, indicant-li el curt camí cap on eren les camises.
Mentre la seguia , en Valeri, inconscientment,
repassava el seu jersei de pic blau fosc i la camisa verda jungla que portava a
sota ; els texans negres – que estirà cap amunt en un acte reflex- i les
sabates de cordons marrons, una mica brutes i desgastades. Ella s’aturà i es girà
, a l’arribar a lloc, els dits de la mà esquerra doblegats damunt la
boca, pensarosament i concentrada, mirant precisament la roba que duia. A ell li agradà poder fixar-se en aquell
rostre momentàniament absent sense haver de tenir cap pensament de càlcul de
probabilitats respecte a la possible fortuna de que li pogués agradar com quan
dos desconeguts s’agraden sense cap raó aparent. Aquestes coses ja començaven a
formar part del passat, també, tot i que era una impressió difícil de foragitar
de la seva ment. En moments com aquell li venien al cap parelles conegudes amb
diferències d’edat d'uns quinze o vint anys, que era possiblement la que hi
havia entre aquella dona i ell.
-
Porta sabates de cordons, molt clàssiques. M’agraden, les
seves sabates, sap perquè ?- comentà sense esperar resposta – perquè no son
d’aquelles acabades en punxa. Uf ! – seguí ella – les punxes en les sabates
sempre m’han semblat prepotents ... en canvi les seves son arrodonides,
simpàtiques, amables, com de professor ... dispensi, no li hauria de dir tot
això, és que és el meu primer dia i vostè el meu primer client, sap ? I no voldria equivocar-me, o sigui que si m’ha
de dir alguna cosa, me la diu .–
Ella no sabia encara perquè li havia deixat anar
aquella tonteria de les sabates. El cert és que estava una mica nerviosa, i no
pas per ser el primer dia de feina. De feines semblants a aquella n’havia
tingut unes quantes . No, era més aviat aquest home, al veure’l havia pensat
automàticament en un primer amor de joventut. Un amor platònic, i mai millor
dit, doncs es tractava del seu professor de filosofia; un home que, si fa o no
fa, tenia el mateix aire despistat del Valeri, la mateixa edat, el mateix
rostre concentrat tractant d’explicar el pensament dels antics filòsofs grecs.
Un rostre de trets molt marcats i harmonitzats, virils i serens, madurs. Un
home que a ella i a la María, la seva millor amiga , les feia sospirar cada cop
que somreia tot disculpant-se per algun oblit que resolia traient-se les
ulleres i cercant-lo en un dels molt llibres que estenia damunt la seva taula.
D’aquí recordà la cartera de pell on portava tots aquells llibres i quaderns,
les americanes de pana, les camises a quadres i les sabates ... de cordons i de
punta arrodonida. El record aflorà dins la Cris com si hagués bufat la pols del
damunt d’aquell llibre de filosofia i la memòria de tot allò sorgís, neta i
lluent, dins les planes on dibuixava algun cor travessat per una fletxa passatgera.
En Valeri, mentrestant, s’havia enredat en una explicació que ella no
escoltava, absorta com estava mirant cada arruga que es creava i s’esborrava en
el seu rostre mentre la seva veu greu, de mica en mica, la feia tornar a la
realitat...
-
... i no, que li sembli un professor ja m’està bé, no m’ho
havien dit mai... Però té raó amb lo de les puntes de les sabates, a mi tampoc
m’agraden però no només per estètica sinó per comoditat, aquestes sabates son
molt còmodes i els cordons és una cosa que em ve de petit, sap ?... perquè mai
n’havia tingut i d’ençà que em vaig
comprar les primeres ja sempre més les he comprat amb cordons. I disculpi’m ara
vostè si xerro massa, és que ara em sento com un conillet d’Índies- afegí
esperant adoptar un to de broma, tot esperant una rialla per part d’ella. Però ella semblà tancar altre cop
aquell llibre de filosofia aplicant-se a certes lliçons apreses per tornar al
què havia de ser una bona dependenta, acollidora però el suficientment distant.
-
I ara ! – digué prement els llavis i alçant l’espinada,
demostrant la seva alçada discretament superior a la seva.
Aquell gest semblava posar les coses – almenys per
part de la Cris – al seu lloc. O així, momentàniament, li va semblar. El Valeri,
ignorant totes aquestes coses impossibles d’endevinar que passen pel cap d’una
dona, llavors, mirà els peus d’ella, coberts per unes esportives de taló baix.
-
Però anem a les camises, miri, pot mirar les que vulgui , tot
i que per vostè... – remugà rumiadora ja més tranquil·la mentre anava passant
penjadors de les barres abans de treure
fins a cinc camises que deixà sobre el mostrador.
-
Vostè mateix, aquestes les hi deixo per si n’he encertat
alguna – i tornà a somriure- i ara m’aparto, que sinó no el deixo fer. Si
necessita anar al provador és al fons a l’esquerra – afegí tot indicant-li amb
el braç la paret del fons on es veia una petita obertura on es devia trobar amagat aquell.
Els ulls van trobar-se després, fugaços , com per
assegurar-se de l’existència d’aquella certa complicitat pròpia i exclusiva que
es dona de vegades entre comprador i venedor, limitada a la pròpia venda. A res
més que això, pensà ella mentre cercava una altre cosa per fer. A aquella hora
hi havia pocs clients, així que va començar a endreçar peces, agafant
certa distància de seguretat, a l’altra banda de la botiga, on no el pogués
veure. Però el cap li seguia fent males passades i, mentre plegava uns texans recordà tot d'una la paraula àpeiron, que era un concepte filosòfic que van
aprendre a les primeres classes d’aquell curs, i que va acabar sent el sobrenom
d’aquell professor, del qual ja no recordava el nom. L’àpeiron, allí d’ on, segons Anaximandre, tot sorgia i tot tornava.
L’il·limitat, segons deia l’Àpeiron mirant-los amb cara d’estar explicant
quelcom de vital : el foc i l’aigua, la terra i el cel, el sol i la lluna, els
contraris equilibrant-se, fent-se justícia en l’ordre del temps unes a altres. Generant-se
i destruint-se. Com l'amor, potser. La Cris sospirà, i pensà llavors en perquè no podia presentar-se quan convingués, quan tot fos possible, com si ara, per posar un exemple, ella tingués quinze o vint anys més d'edat. Sí, és clar, avui dia això de l'edat no era un problema...potser socialment ja no tant però el fet clar era que aquell home que es mirava les camises amb aire indecís pertanyia a una generació diferent de la seva, com ho era el seu antic professor de filosofia. Si tingués l'oportunitat de conèixer-lo millor, aquell home, potser estaria disposada a fer aquell salt en el temps, i imaginar-se en aquella botiga amb vint anys de més...
En Valeri va veure com s’allunyava ella i la seva
joventut, la ment perduda encara per la naturalitat d’ella, aliena a certs
prejudicis que ell s’adonà que tenia a l’hora de jutjar una simple dependenta.
Es girà a la taula on ella havia deixat les camises. De fet, no necessitava una
camisa, sinó més aviat uns pantalons i tot i això, havia decidit d’arriscar-se,
sense risc evident de res, en el fons . Es va mirar la seva camisa, la
de color verd jungla. Li agradava aquella camisa. L’havia comprat un dia de
rebaixes, un dia en què tampoc anava a comprar una camisa, però ja al veure-la
sabia que era per a ell. Disseny senzill, bona marca, discreta i just de la
seva talla. Amb la roba passa a vegades com en l’amor, reflexionà llavors,
apareix la peça inesperada quan menys potser la necessites, però que et dura
anys i anys. Com l’Eva. Pensava en allò mentre un tènue perfum, fresc, voleiava
encara al deixar-lo sol amb les camises que li havia deixat per triar. Es mirà
les camises de cara a la resta de la
botiga. La dona havia desaparegut del seu radi de visió, i això el va decebre
una mica, no gaire ; preferia no pensar-hi i centrar-se en les camises : no
estaven malament, i una era especialment maca, de quadres i ratlles on
taronges, blaus foscs i blancs harmonitzaven sense estridència, com dins un
vitrall. L’agafà , veié que era la seva talla ; mirà l'etiqueta, on hi lluïa una marca que mai havia sentit : Apyiron. Pensà que seria un bon nom per recordar-la. Llavors, lentament, es dirigí cap al provador.